Doctor forense i pediatre
Narcís Bardalet (Girona, 1953) és pediatre i especialista en medicina legal i forense. Ha estat subdirector de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya a Girona fins que s’ha jubilat i se’l coneix per ser un dels metges que va embalsamar a Salvador Dalí, per participar en les tasques d’identificació de cadàvers del tsunami de Tailàndia, per tractar víctimes d’ETA i per la seva col·laboració a Crims i El Forense, un programa basat en les seves pròpies memòries.
— Ets pediatre i forense: vida i mort. Què et va portar a especialitzar-te en aquestes dues vessants mèdiques?
— Durant la carrera estudiava i treballava i quan estava a l’Institut Dexeus, al Passeig de la Bona Nova, vaig veure que m’agradava la pediatria. De sempre m’havia agradat ser metge, i llavors la meva il·lusió era fer una especialitat per també ser metge forense. Això em va portar a estudiar pediatria i medicina forense, que és el que dius: el principi i el final, el ying i el yang.
— L’inici i el final s’assemblen molt.
— Sí, sempre ho he dit, el naixement i la mort tenen grans similituds. No sabem on naixerem i tampoc sabem on morirem. Quan naixem, no sabem qui som, quan morim, moltes vegades ja ens n’hem oblidat. Naixem sense dents, morim que ens han caigut. Naixem i els primers banys ens el fan, morim que ja estem molt deteriorats i també ens renten. Naixem menjant biberons i farinetes, morim menjant sopes. Naixem portant bolquers i morim amb bolquers. Naixem que el penis ens serveix només per fer pipí i morim igual. Només hi ha una excepció: els suïcides. Ells escullen el dia, el lloc i la manera. Hi ha molta gent que em diu: «com pots fer ambdues feines?», bé, perquè tenen, com a reflexió filosòfica, uns grans ítems d’igualtat.
— Tinc entès que el que et va motivar a dedicar-te a medicina forense és que a 8 anys vas veure el teu primer mort.
— Sí. El primer mort que vaig veure a la meva vida era amb 8 anys i el meu cap no estava preparat. En aquella època la mort s’amagava. Hi ha gent que se li moria a l’avi i al nen el deixaven a casa de la veïna o a casa de la tia, però a mi no. Jo no estava preparat i vaig veure un mort i em va impressionar molt. Era l’àvia d’un amic, una dona que veia cada dia i que ens preparava el berenar. Em va impressionar molt i vaig agafar molt terror i pànic a la mort. Amb 14 anys, però, em vaig rebel·lar amb mi mateix i llavors vaig veure una autòpsia i va ser el contrari. Vaig fer un canvi de xip perquè em van agradar molt les explicacions que em va fer aquell forense. Quan vaig veure el que vaig veure, em vaig plantejar automàticament ser metge forense.
— Recordes aquella primera autòpsia?
— Perfectament. Jo estava acompanyat del meu avi i el forense. Com que era un cadàver recent, i per tant no estava putrefacte, no feia mala olor. L’impacte va ser més aviat pel que vaig veure. Era el cadàver d’un home a qui jo coneixia, a qui li coneixia la cara perfectament. Tenia 14 anys, era un nen, però me’n recordo de tot a la perfecció; les explicacions que em va donar el metge forense em van agradar molt, també veure el cos per dins… Vaig pensar que era fantàstic i apassionant el fet de saber descobrir coses en ple silenci.
— Quina és la feina d’un forense?
— Un metge forense no és res més que un especialista en medicina legal, que ha de fer una oposició i si l’aprova obté una plaça, igual que a l’administració pública. El forense és un funcionari del Ministeri de Justícia, excepte a les comunitats que estan transferides a les competències, com a Catalunya. En el nostre cas, el departament de justícia. Llavors hi ha diversos reglaments, el reglament del cos nacional de metge forense i el dels instituts de medicina legal, que expliquen les normes que hi ha. Llavors tu com a forense estàs a les immediates ordres dels jutges i dels fiscals i quan el jutge t’ordena que has de veure un cadàver i fer un informe, ja sigui de danys corporals, d’una agressió sexual, un aixecament de cadàver, una autòpsia de violència domèstica, tu has de fer aquell informe i ja està.
“Jo, si tornés a néixer i pogués, tornaria a ser forense”
— Com ha evolucionat aquesta professió?
— Moltíssim. A l’època en què vaig començar anàvem a fer autòpsies a cementiris amb poquíssims medis. T’has d’imaginar un petit local a dins del cementiri amb poca llum i en el que en molts casos no hi havia ni aigua. I bé, t’havies d’espavilar com podies. Al llarg d’aquests 40 anys s’ha innovat amb moltes coses. Per exemple, vam deixar els cementiris i es van crear els instituts de medicina legal; autèntics quiròfans per fer les tasques de forense dotades amb sistemes informàtics, etc. A més a més, en la praxi diària també va aparèixer una cosa importantíssima pel món de la criminologia: l’ADN. L’ADN ha sigut una revolució històrica per l’estudi de taques de sang, per identificar cadàvers o taques d’esperma i veure l’autoria d’una agressió sexual, entre altres. És una abans i un després. També van aparèixer els laboratoris forenses. Gràcies a ells es poden trobar drogues en sang o en orina a les restes dels cadàvers i determinar si s’han utilitzat fàrmacs com ara possibles verins o tòxics. Avui dia, per exemple, amb un cabell d’una persona pots dir si s’ha drogat en els últims 3 anys.
— Què és el que més t’encisa de ser forense?
— Hi ha dues coses apassionants de la medicina forense. D’una banda, l’estudi de la mort i les seves circumstàncies. I per l’altra l’estudi de la mentalitat del criminal. Com és possible que un cervell, aparentment normal, hagi pogut fer aquesta gran barbaritat? Per mi és apassionant i màgic poder estudiar la mort i el cervell, la bogeria.
— Què és la mort per tu?
— La mort? Ui, la mort és polièdrica. La mort, des del punt de vista de la biològica, és una parada respiratòria, parada cardíaca i electroencefalograma pla. La mort per un budista és el final del primer tram per llavors reencarnar-se. La mort, a vegades, pot ser tristesa, però a vegades pot ser desig; hi ha gent que desitja la mort, per exemple, les persones que se suïciden, i hi ha qui desitja la mort de l’altre per veure’l deixar de patir. I això no vol dir que no s’estimin a la persona, tot el contrari. En general, la mort és tristesa i record, però també pot significar expectació. Imagina’t que ara se’ns diu que el president de X país s’ha mort d’un infart, d’un tret, per un atemptat… Tothom diria, i ara què? La mort té una gran càrrega de sentiments contradictoris, és complexa i estudiar-la és apassionant. Per mi, és el tram final de la vida. Tots ho farem; el milionari, el savi, el ximple, el gandul… tots.
— Quin creus que és el paper de la medicina forense en la prevenció del delicte i la promoció de la justícia, a més del seu paper en la resolució de casos?
— És importantíssim, perquè, primer de tot, has d’ajudar a la identificació del cadàver, perquè no sempre se sap qui és. Se’l pot identificar per les empremtes dactilars, que això se’n cuida la policia, però també es pot identificar per la boca o per les dents, que d’això ens en cuidem nosaltres i òbviament per l’ADN. Nosaltres agafem mostres i llavors es comparen amb el banc d’ADN o les dades policials. Així mateix, els forenses també ajudem a investigar la causa de la mort. De què s’ha mort aquesta persona? És una mort natural o violenta? L’han matat o s’ha suïcidat? És un accident? També ens fem preguntes com: a aquesta noia, a part d’haver-la matat, l’han agredit sexualment o físicament? Quant fa que està morta? Tot això és un autèntic trencaclosques i s’ha de buscar les solucions per poder aportar dades a la investigació.
— Crims comença amb la pregunta: per què matem?
— Ui! Es mata per molts motius. Per odi, per validesa, per criteri polític, per extremisme religiós, per gelosia…
— Quan et van proposar participar en Crims, esperaves acabar tenint un programa propi com és El Forense?
— No, mai m’ho havia imaginat! Un dia em van trucar unes persones vinculades a TV3 perquè fes aquesta sèrie. I després de parlar, de moltes hores i dies, vam decidir fer-ho. Perquè clar, jo tinc poc temps. Soc metge. No soc actor de cine, ni tinc intenció de ser-ho; només soc metge. Però bé, sembla que com deia el president Pujol: «diuen, diuen» que l’opinió popular respecte a la sèrie és positiva. Diuen que està molt bé, que és molt maca, que enganxa molt, que està molt ben gravada, que m’explico molt bé… I segons sembla, també diuen que aquest mes d’abril potser s’emeten els capítols en obert a TV3.
— Tot i el tabú al voltant de la mort, per què creus que ens continuen fascinant programes com Crims?
— Perquè és una cosa desconeguda per la gent i perquè la gent està molt tipa, de la política, de persones que els escalfen el cap, de mentides i de tot en general. Llavors, això és una realitat. El crim, com l’ha matat, què ha passat? És una cosa que està dins de casa nostra. Els crims els comet la ciutadania, la gent normal, algú amb qui et pots creuar al supermercat. Per tant, ens interessa. I a més, ens distreu i no ens escalfa el cap.
— Quins consells els donaries a les noves generacions?
— Potser els donaria un consell esbiaixat perquè a mi la medicina forense m’agrada molt. Però bé, si volen ser forenses han de saber que és dur. Que les imatges que veuran són dures, que és molt sacrificada, ja que no hi ha horaris. Hi ha moltes guàrdies i òbviament poden ser en dies laborables, però també en festius i dies assenyalats de l’any. Però jo, si tornés a néixer i pogués, tornaria a ser forense. És tot el que puc dir.
— En el teu cas, et van presentar el primer mort sense avisar-te. Com hem de fer els pares i mares per presentar la mort als nens?
— S’ha de parlar de la mort ja a les escoles. La mort és un procés natural que passarem tots i no s’ha d’amagar. Això de què, quan és mort algú, als nens no se’ls deixa anar a l’enterrament o al tanatori és una absurditat. La mort és un fet real i és universal.
