Arquitecta
Benedetta Tagliabue (Milà, 1963) és una arquitecta de prestigi internacional que juntament amb el seu marit, Enric Miralles, va fundar l’estudi internacional EMBT Architects amb oficines a Barcelona, Shanghai i París. Entre les seves obres més conegudes destaquen el Nou Parlament Escocès d’Edimburg, el Mercat de Santa Caterina, la seu de Gas Natural Fenosa, el Parc Diagonal Mar de Barcelona, el Pavelló d’Espanya per a l’Exposició Universal de Shanghai 2010 (guanyador del prestigiós premi RIBA al millor edifici internacional 2011), el Centre Klida Sant Pau de Barcelona i el Conjunt Església i Parroquial San Giacomo Apòstol a Ferrara (guardonat amb el Premi Internacional Dedalo Minosse 2022). Ha estat guardonada amb més de 100 premis i nominacions internacionals. Avui dia combina la seva professió amb la docència i és jurat de diversos premis internacionals d’arquitectura.
— Què és per a tu l’arquitectura?
— Per a mi és la meva professió i crec que la meva vida. Em vaig enamorar d’una persona que es dedicava totalment a l’arquitectura, l’Enric Miralles. En aquella època jo estudiava i era jove, però amb ell vam fer de l’arquitectura el nostre món; un projecte compartit. Avui dia, quan veig parelles que tenen un projecte en comú m’adono que això és molt important en una relació i nosaltres teníem aquesta sort. Per això l’arquitectura s’ha transformat en una mena de cosa viva. No era la nostra feina, era el nostre interès, la manera que teníem d’estar junts… Quan ell es va morir de manera prematura, perquè es va morir molt jove, per a mi l’arquitectura ha sigut com una manera de quedar-me al seu costat i de continuar explorant aquest món tan meravellós. L’arquitectura pot ajudar a tothom. Ens ajuda a tota la humanitat a viure una vida més còmoda, més feliç… La veritat és que jo encara estic explorant-la des d’aquest punt de vista.
— Quan et va començar a interessar aquesta professió?
— La passió per ella em va néixer a poc a poc. En el moment d’inscriure’m a la universitat tenia dubtes. Pensava: «vull fer alguna cosa que pugui ajudar a la societat, des del que pugui estar en contacte amb el món i fer alguna cosa positiva per a ell». Crec que això últim és una cosa a la qual dones molta importància quan ets jove. Fins que em vaig inscriure, titubejava en si ser metge o arquitecta. Finalment, vaig apostar per l’arquitectura, però al principi continuava amb el dilema al cap, pensava en si m’hauria equivocat, perquè deia: «què és això… quins professors tan estranys». Tots eren molt polititzats amb discursos molt intel·lectuals… A poc a poc, però, va començar a apassionar-me i ara crec que és una professió meravellosa i amplíssima perquè és una disciplina d’humanitats i allà hi trobes de tot. Des de la part científica a la part matemàtica, la física, la humanística, la part històrica… i això fa que puguis divertir-te moltíssim.
— Has tingut l’oportunitat de desenvolupar projectes per tot el món. De fet, tinc entès que el teu marit i tu vau ser els primers arquitectes d’Espanya en treballar a l’exterior.
— És veritat. Jo crec que som dels primers que vàrem tenir un estudi que treballava a fora de Catalunya. Recordo que al principi, als anys noranta, hi havia com una organització que s’anomenava Arquitectura Catalana al Món i en formàvem part nosaltres i poca gent més.
— Què us va empènyer a buscar projectes fora?
— L’Enric i jo teníem el costum de viatjar i era una cosa que havíem començat a fer des de molt joves. En el meu cas, vaig estudiar arquitectura en una ciutat molt llunyana a la meva, Venècia, jo soc de Milà. Després, vaig conèixer a l’Enric a Nova York i a ell el cridaven a tot arreu del món. A part d’això, et diria que el que ens va empènyer a fer el pas va ser la idea que, sovint, quan estàs establert només en un lloc has d’esperar al teu torn. És a dir: esperar la teva oportunitat, ja que si ets molt jove, evidentment no t’arribaran els encàrrecs més grans, abans buscaran a persones més grans que tu. Llavors, com que no ens arribava pràcticament res, érem molt joves i teníem molta energia, anar a fora era com una manera d’estar ocupats i de tenir coses a fer.
“L’arquitectura pot ajudar a tothom. Ens ajuda a tota la humanitat a viure una vida més còmoda, més feliç…”
— Vau arribar a pensar que això us portaria a tenir la categoria que teniu ara com arquitectes?
— Al principi, quan ho estàs fent, semblen coses secundàries i penses que ningú et veu. És només amb el temps que t’adones del fet que això era un treball de pioners i que dona fruits i resultats. La veritat és que és una cosa que m’ha tornat a passar quan he començat a treballar a la Xina. Amb el Pavelló d’Espanya, a Shanghai, crec que era dels pocs espanyols a qui li agradava parlar amb els mitjans de comunicació xinesos. Anava a les ràdios, a les televisions… i ningú li donava importància a fer això, però a mi m’agradava. Tothom pensava que eren coses xineses que «ningú entén i ningú veu…» El cas és que després m’han donat molts resultats. Ara treballo moltíssim a la Xina, tinc moltíssima bona relació amb molta gent… Però és això, són coses que al principi no es veuen, però que acaben tenint importància.
— Imagino que quan viatges tant i treballes a llocs tan diferents t’adones que potser, el que es valora aquí, a la Xina no i viceversa, oi?
— Clar, és que es valoren coses molt diferents. I saps què passa? Que cada lloc té la seva pròpia essència. En aquest moment som arquitectes globals que construïm a la Xina, hem construït al Japó, estem fent coses a Taiwan, a Alemanya, a Itàlia… És una cosa tan ampla que és important veure l’essència de cada cosa i de cada lloc. Quan parles amb persones amb qui et separa una grandíssima distància i que utilitzen un altre llenguatge, has de trobar allò que us unirà, l’essència. Aquest és un exercici que em sembla superinteressant. Tu només pensa: jo vinc d’Itàlia, on tenim una manera de parlar tremenda. Som uns xerraires (riu) perquè parlem molt bé, la gent s’escolta quan parla o quan escriu… Tenim costum moltes vegades d’emprar retòriques complicades que no signifiquen res i per a mi ha sigut un gran exercici viatjar per anar buidant la retòrica i dir, a veure, què és important, quina és l’essència? Perquè això és l’única cosa que compta.
— I suposo que, arquitectònicament parlant, també es deuen veure diferències.
— Bé, sí! Per exemple aquí a Espanya, o a Europa en general, estem molt acostumats a valorar la qualitat, però viatjant per la Xina he començat a veure que es valora moltíssim la quantitat o la dimensió. I això és una manera de pensar molt diferent de la nostra. Al principi deia que la quantitat i la dimensió no m’interessaven, però al final em vaig adonar que els números també importen. I llavors vaig començar a temperar una mica aquesta mentalitat que tinc, molt rigorosa sobre la qualitat i a entendre que hi ha més paràmetres importants.
— El medi ambient i la sostenibilitat són temes d’actualitat. Com s’està adaptant l’arquitectura?
— El tema del medi ambient crec que fa molt de temps que els arquitectes el tenim en compte. De fet, hi ha moviments molt radicals dintre del nostre món. Hi ha molts arquitectes que han decidit no construir, però no és una novetat. Quan estava estudiant a Venècia moltíssims dels meus professors eren políticament molt entregats i deien que construir era una cosa molt burgesa, superadíssima i que s’havia de començar a fer una altra acció, una acció més política, més encarada a un canvi interior de la societat. Jo crec que ara està passant una altra vegada això, però s’està repetint des d’un punt de vista més social i, com tu dius, amb un interès mediambiental.
Molts moviments joves estan dient: «home, perquè construir més si ja hem fet un desastre i el que cal és cuidar la relació entre els humans i el planeta». I bé, hi ha tendències noves superboniques que consisteixen a dir, per exemple: «no construiré mai amb res nou, ho faré tot amb materials reutilitzats» o «no vull construir, vull fer investigació política a través dels medis que em dona l’arquitectura» i aquí hi ha tot una tendència novíssima del sector.
Altres assenyalen: «jo no vull fer el meu despatx egocèntric, faré un despatx col·lectiu i treballaré en xarxa amb altres arquitectes del món». I tot això són exemples de tendències meravelloses que estan a poc a poc influint en la professió i estan fent que aquesta estigui canviant una mica i agafant una mica de caliu.
— Com el conte dels tres porquets, què és millor: casa de palla, casa de fusta o casa de maons?
— (Riu). La casa de palla m’encanta. Tinc molts amics que fan permacultura i entre ells n’hi ha molts que construeixen coses amb palla. I és que la palla és una manera de construir maquíssima i econòmica, però clar, després tens problemes de resistència. Aquests materials es desfan amb molta facilitat i llavors has de tenir present que un dia o altra l’hauràs de refer. Així que sí, t’haurà costat poc, però l’hauràs de tornar a fer i tornar-hi a invertir.
A vegades és una decisió que has de prendre com a arquitecte. Per exemple, aquesta tarda tinc una reunió amb un grup budista que m’ha demanat que construeixi unes cases a la Toscana per fer-hi meditacions durant un any. És a dir: el meditador estarà sol i a dintre d’aquesta casa durant un any; pràcticament estarà sempre allà dins. Ara estem tenint aquest dilema: la fem de palla?, de fusta?, de maó? No és una decisió instantània. S’ha de veure què és el que més resisteix i el que convé més. Potser fer una part de formigó, una altra de maó, si es pot una part d’argila… Moltes vegades la meva resposta és: fem un mixt!
