Skip to content Skip to sidebar Skip to footer

Iaia Angeleta

Instagramer

Angeleta Corominas Roca (Prats de Lluçanès, 1931) més coneguda com la «Iaia Angeleta» és des del 29 d’abril del 2023 una de les àvies més conegudes del nostre país. El seu net li va obrir un compte d’Instagram amb l’objectiu de donar visibilitat i reconèixer a la gent gran. En poc més de mig any ha aconseguit 65,7 mil seguidors. Corominas és nascuda al Molí de Galobardes a Prats de Lluçanès on va viure fins que es va casar, després es va traslladar a La Caseta de Llofrens, a Santa Maria de Merlès, al Berguedà i posteriorment a una de les masoveries del Grau, a Lluçà, fins que van decidir traslladar-se a Roda de Ter, on va treballar a la fàbrica tèxtil Tecla Sala fins que es va jubilar, i on viu actualment.

Quin és el secret per arribar als 92 anys i mig així d’estupenda?

— Doncs la veritat és que no ho sé, perquè he treballat molt tota la vida. Em sembla que és una sort, però també és fruit de vigilar molt, sobretot amb el menjar i amb el beure. Jo de vins, licors i coses així no en bec des de fa molts anys. I ara ja fa temps que menjo molta verdura, pollastre a la planxa i peix. De carn vermella en menjo de tant en tant, però poca. Sembla que la vaig avorrint, la carn vermella.

Em sembla que també l’ha ajudat molt el fet que és una dona que no para, oi?

— Sí. M’he fet càrrec dels meus besnets d’ençà que eren ben petits. Des que anaven a la llar d’infants, quan els pares marxaven a treballar, ja me’ls portaven. Llavors jo els portava a la llar d’infants, els anava a buscar, els feia el dinar i els tenia fins que els seus pares arribaven al vespre. Ara, com que la seva mare treballa, encara m’encarrego de fer el sopar de la canalla cada dia.

Déu-n’hi-do, eh?

— Sí! Toca moure’ns, no fos cas que ens encalléssim! Ara el que no puc és portar massa pes, però quan tinc el sopar fet i a punt, els telefono i els dic: «Canalla, ja podeu venir a buscar el sopar». I venen.

Per què decideix ser instagramer?

— Tot va començar per casualitat. El meu net Jordi, de tant en tant penjava alguna cosa meva al seu Instagram. Un dia va adonar-se que quan ho feia, aquestes publicacions agradaven molt i llavors es va començar a comentar a casa amb els meus besnets que m’havia d’obrir un compte personal. Tot quedava allà fins que en Jordi em va dir: «iaia, per què no fem això de l’Instagram?» i jo li vaig dir, «ja!, això és un cuento» però va insistir i vam començar i bé, fins aquí! Sense el meu net, però, no seria res! Ell és qui ho gestiona tot.

Segurament tot i no haver-hi xarxes socials, quan vostè era jove també hi havia dones influents o famoses. En recorda alguna?

— Jo tenia una cunyada, una germana del meu home, que es deia Rosita i era molt dirigent i molt treballadora. Era a pagès, però tenia sempre uns ramats de conills… Treballava molt! I una altra dona d’aquí Roda de Ter era la Sra. Tecla. Era una dona molt influent a l’època, que per aquell llavors no era comú i va fer moltes coses pel poble. Jo no l’havia vist mai, sí que havia vist els seus fills que eren uns senyors molt ben arreglats, però la recordo sobretot per a quan va morir. El dia del seu enterrament van parar la fàbrica i vam anar tots a enterrament!

“L’Oliver Sempre em diu «tu, iaia, ens has ajudat molt i hi ha gent que fa homenatges a la gent que estima quan són morts, doncs jo te’l faig amb vida perquè el puguis veure. Pel que t’estimo i per tot el que has fet per nosaltres»”

 

Tinc entès que un dels motius pels quals el seu net la va animar a obrir-se aquest compte era  per donar visibilitat a la gent gran des del respecte, l’admiració i des del punt de vista quepodem aprendre molt de vostès, els avis. Crec que abans era més comú tractar bé i escoltar els consells de la gent gran. Per què creu que això s’està perdent?

— Abans a les persones grans tothom les tenia a casa. D’una manera o altra, els cuidàvem sempre fins que s’acabava la seva vida. Ara no. Ara aquest jovent d’avui dia han canviat molt. Volen sortir, anar de vacances i els vells? Els vells a la residència.

Vostè té la sort de què està bé, viu sola i encara es fa la feina de la casa, això no tothom ho pot dir…

— Sí, i mentre pugui, ho faré. El meu net ja em diu que perquè no me’n vaig a viure amb ells, però jo sempre li dic: «espera que això ja arribarà, però de moment no. Vosaltres feu la vostra i jo també faré la meva». Aquí a casa meva, quan he dinat, he endreçat la cuina i ho he fet tot, vinc al menjador on tinc aquesta butaca que em van regalar i que es pot posar de la manera que un vulgui, i descanso molt a gust al costat del foc. Faig el que vull. A casa seva ja sé que tinc llibertat, però no és a casa meva.

Tots voldríem arribar així a la seva edat!

— No em puc queixar. Al vespre, de mitja tarda en amunt, sí que em trobo cansada, però al matí no, eh? Em llevo, encenc el foc, esmorzo, faig el llit, agafo el cotxe i me’n vaig a comprar si em falta alguna cosa, torno a casa i llavors vaig pujant a poc a poc les coses per l’escala. A continuació faig el dinar i la resta del dia, anar fent.

He sentit a dir que es va treure el carnet de conduir amb 50 anys. Què va fer que s’hi posés tant «tard»? 

— El meu marit no tenia carnet i sempre li deia que se’l tragués, però ell responia «jo soc gran, ja no ho faré pas, fes-ho tu!» i jo li deia que ho faria. Un dia em va dir: «tant dir-ho, tant dir-ho… però no ho faràs mai! Després d’això, quan ell va arribar de treballar, li vaig dir: «guita noi! Ja tinc el llibre de l’autoescola aquí.» I va quedar una mica parat. (riu).

En aquella època, com que ja havíem plegat de pagès i treballava a la fàbrica, vaig veure que tenia temps per fer-ho i vaig pensar, «ho provaràs». Vaig anar aquí a l’autoescola de Roda i li vaig dir al professor: «em vull treure el carnet, però soc molt gran» i ell em va dir: vine i d’aquí a quinze dies et diré si te’l trauràs o no. Al cap de 15 dies li vaig demanar si podia continuar o no i em va respondre que endavant; que continués, que me’l trauria de seguida. I me’l vaig treure de seguida!

Què significa per vostè poder continuar conduint?

— Per mi és una sort molt gran. Em dona autonomia per anar amunt i avall i per fer coses com per exemple anar a comprar o a comprar el pa. Encara algun dia, si és l’hora dels besnets de plegar del col·legi i els seus pares no hi poden anar, els vaig a buscar a Vic.

Vostè va viure la guerra i la postguerra. Què recorda d’aquella època?

— Molts disbarats. Recordo que van passar tots els soldats per davant de casa meva i allà hi va haver un munt de trets i morts. A més, a casa meva van quedar sense res. Els soldats van arribar al vespre i se’ns van endur totes les gallines, la mula i tot el que van trobar. Recordo que va ser a principis de febrer i que es van endur totes les robes d’abrigar dels armaris. A casa meva van quedar pelats! De la guerra també recordo que el meu pare va anar a enterrar a molts soldats morts per als voltants de casa. Jo en aquella època tenia 8 anys i tinc el record de com el meu pare em deia: aquí n’hi vam enterrar, i allà també. Feien foses comunes i els enterraven allà. Era una època molt dura.

Durant la postguerra, però, no vam patir gaire. En viure a pagès podíem fer pa, teníem pollastres, conills, matàvem porc cada any, collíem patates, mongetes… No vàrem passar misèries de res. De l’únic que ens vam estar va ser de la fruita, perquè no en teníem, però passar gana mai.

Com han aconseguit vostè i el seu net tenir aquesta bona relació?

— L’hem tingut des de sempre aquesta bona relació, però com que l’he ajudat molt a pujar la canalla, doncs ara ell m’ho agraeix. Sempre em diu: «tu, iaia, ens has ajudat molt i hi ha gent que fa homenatges a la gent que estima quan són morts, doncs jo te’l faig amb vida perquè el puguis veure. Pel que t’estimo i per tot el que has fet per nosaltres».

Quins són els seus passatemps preferits?

— Jo havia fet molt punt de creu i m’agradava molt, però ara ja no en faig perquè la vista no em dona, per tant. Però m’agrada molt llegir i encara ho faig. Llegeixo sobretot el diari i m’agrada molt repassar-lo i llegir-lo i revistes com el Pronto, el Lecturas…

I diria que també participa en el Congrés dels Diputats…

— Ah, sí, bé (riu) som tres dones viudes i una que té marit que ens ajuntem a casa d’aquesta que té marit, sobretot quan fa bon temps. Ara a l’hivern, quan fa tant fred no hi anem perquè no volem anar a dins del pis a molestar, però quan fa bo tenen un pati darrere amb dos pins i una parra molt grossa on a l’estiu s’hi està la mar de bé! Allà hi passem un parell o tres d’hores a la tarda cada dia i li diem «el Congrés dels Diputats».

I debaten de la vida i de tot plegat i arreglen el món, no?

— I tant! El que no sap l’un, ho sap l’altre. Ens assabentem de tot allà! (riu) Xafardegem una mica, la veritat, i de tant en tant, quan fa bo, fem una barbacoa i un bon dinar.

Per acabar… Fan un bon tàndem amb la Pilarín Bayés, són les iaies d’Osona.

–Sí, sí, molt, bon tàndem fem. És molt bona senyora i m’aprecia molt i jo també a ella. És una gran persona i una dona molt sàvia. En sap molt de dibuixar. Dibuixa el que vol i en només un minut t’ho farà tot. A més a més, és molt llesta. No n’hi ha una altra de tan llesta a tota Catalunya! És única. Té un do i ha estat molt treballadora. Inclús a les nits. A vegades m’ha explicat que pinta tota la nit. Ella diu que això de cuinar, per exemple, malament, però, en canvi, dibuixar és el seu motor de vida. Penso que és important que cadascú potencií el que fa bé a la vida.