Professor Catedràtic expert en e-learning
Josep Maria Duart és un referent mundial en l’àmbit de l’organització educativa i l’e-learning. Catedràtic d’Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ha dirigit molts projectes de recerca sobre l’ús de les noves tecnologies en l’educació superior. L’experiència de la UOC avala la seva trajectòria. A més, és fundador i director de la revista International Journal of Educational Technology in Higher Education (ETHE), que tot just l’any passat va complir el seu 20è aniversari.
— Què significa aquests 20 anys de trajectòria per a la revista ETHE?
— ETHE és una revista que es va crear el 2004. El fet a destacar és que des d’una institució catalana, petita si la comparem amb altres institucions del món, hem sigut capaços en aquest temps de convertir una revista creada per nosaltres en un referent mundial. Es tracta d’una de les primeres publicacions del món en educació en general i, en particular, en educació i tecnologia..
— Quina considera que ha estat la clau de l’èxit de la revista per tenir tot aquest ressò?
— És una revista que tracta sobre un dels elements claus de la mateixa UOC, que és pionera també en l’educació en línia. És la primera universitat al món, creada el 1995, que es fa des del seu inici el 100% de la seva formació online. Abans hi havia una educació a distància i això suposa un pas pioner al món. Pocs anys després sorgeix aquesta revista, que el que fa és analitzar des de la perspectiva de la recerca el que vol dir l’ús de la tecnologia en l’educació i les seves conseqüències. És un tema que en aquests 30 anys ha evolucionat moltíssim, i ho continua fent pel tema de l’educació amb intel·ligència artificial. Partir d’una institució com la UOC ens ha donat un cert nivell de credibilitat. Posteriorment, vas guanyant el prestigi perquè els autors valoren els articles que es publiquen, els referencien. Això agafa un vessant mundial i ara estem presents a tot el planeta.
“No ens ha de fer por treballar amb noves tecnologies en educació, simplement hem de vuere com complementen la nostra feina”
— Creu que s’ha aconseguit que es vegi la diferència amb l’aprenentatge a distància tradicional?
— Una de les principals aportacions de la UOC és que ha demostrat i ha posat en evidència que és possible fer una formació de qualitat en un entorn no presencial, a través d’un ús intensiu de la tecnologia. Allò que antigament es deia educació a distància estava mal vist o es considerava de mala qualitat; però l’aparició de la UOC i altres universitats que han aplicat un model similar al nostre ens ha permès veure que el que ens ofereixen les tecnologies és la possibilitat de tenir un apropament més directe amb l’altra persona i això ens permet intensificar més els estàndards de qualitat. Era un terreny que seguien sobretot les institucions d’educació no presencial, però després de la pandèmia totes les institucions universitàries presencials ja estan oferint cursos totalment online. Perquè la pandèmia també va posar de manifest que un ús adequat de les tecnologies podia permetre que els estudiants continuessin aprenent des de casa seva. Ja fa anys que qualsevol universitat potent del món té programes online i ningú dubta de la seva qualitat. La principal aportació de la UOC ha estat demostrar que es pot fer docència de qualitat en un entorn no presencial..
— La pandèmia ha estat un abans i un després?
— Sense dubte. Va ser una situació d’emergència, i l’hem d’entendre com a tal. Però en aquell moment, totes les universitats ja tenien entorns virtuals d’aprenentatge, perquè els alumnes tenien els correus electrònics dels professors, podien consultar materials en línia, ja existien eines per fer videoconferències… Aquestes institucions van poder veure que podien fer coses amb això.
Amb tot, crec que és important evitar comparar l’educació en línia i la presencial, perquè són dos mons diferents. Quan dic que l’educació en línia és de qualitat no dic que la presencial no ho sigui, sinó que l’estic posant al mateix nivell. Però el que és important és entendre que aquests dos models d’educació superior en general van destinats a públics diferents. El més normal és que un noi o noia de 18 anys vagi a la universitat presencial. Però quan acaba el seu grau, troba feina i ha de continuar estudiant. L’oferta no presencial de qualitat és excel·lent per la formació al llarg de la vida. No és el mateix un estudiant de 18 anys que un altre més gran, que té un altre bagatge i que vol continuar estudiant per ser competitiu en una societat cada vegada més demandant. El fet que existeixin aquestes dues modalitats i que totes dues es puguin oferir amb qualitat és un gran servei per la societat.
— Amb l’evolució constant de les noves tecnologies ens cal un reciclatge sobre com estudiar?
— Una de les evidències del que vam viure durant la pandèmia és la falsa creença de què com que els estudiants joves ja són natius digitals saben com treballar amb les noves tecnologies. Això és parcialment cert. El que els joves saben fer és el que els hi han deixat fer amb la tecnologia: el tema més lúdic, comunicatiu i de recerca d’informació. Però no els hi havien dit mai que amb aquestes noves tecnologies es podia aprendre. Durant la pandèmia els joves van patir moments complexos fins i tot en l’àmbit psicològic, perquè era dur passar mesos havent de seguir un programa no presencial des de casa. És fonamental la preparació de la gent jove i del professorat en les dinàmiques que es produeixen en els entorns no presencials. No és el mateix la comunicació que podem tenir ara a través d’un telèfon que la que tindríem si fem aquesta entrevista en una cafeteria. No és el mateix una classe presencial que una en un entorn no presencial. Les dinàmiques de comunicació, la manera d’entendre’ns té unes lògiques diferenciades, i a vegades l’error que fem és traspassar el que es fa en una classe presencial en un entorn online fent servir el Teams o el Zoom, perquè és no entendre que el medi és diferent.
— S’està fent un bon treball en l’educació obligatòria per arribar a les universitats formats?
— El que s’està treballant ara ja s’està fent amb coneixement de causa. La tecnologia en educació ha anat molt per davant i a vegades hi ha hagut una certa tendència a incorporar-la d’una força excessivament ràpida i poc reflexiva, perquè és la novetat. Penso que són importants les reflexions que s’estan fent ara. Als investigadors sempre ens ha preocupat molt que l’aprenentatge que un jove fa de l’ús de les tecnologies és un aprenentatge en un entorn no formal. S’aprèn el que els pares i mares diuen què s’ha de fer amb la tecnologia, o el que diuen els amics o les amigues. L’escola no deia res sobre això. I això és greu, perquè l’escola ha de formar també en l’ús de les eines tecnològiques que són omnipresents en la nostra societat. El fet que l’escola, l’institut i la universitat incorpori l’ús d’aquestes tecnologies és fonamental perquè els hi podem donar el millor ús personal i social.
No m’acaba de semblar tan bé quan a vegades utilitzem la paraula prohibició, sobre els mòbils per exemple. Prohibir les coses em sembla que no és una manera adequada de treballar-les. Jo diria més quin és l’ús que hem de fer d’aquestes eines i en quins moments. Fa poc a Estònia em deien que a les classes poden fer servir el mòbil quan el professor els deixa. On no els deixaven utilitzar-lo era als patis, perquè aquest és un espai educatiu en què es vol que els nens i nenes socialitzin.
— L’aplicació de les noves tecnologies en educació fa que els nous aprenentatges siguin cada vegada més caducs?
— Avui en dia ja no és tan important tenir molts coneixements com passava abans. A mesura que entra la societat de la informació i veiem que podem accedir a aquesta informació d’una manera àgil i diferent, es comença a plantejar per què hem d’aprendre algunes coses. Tot això té pros i contres. No diem que no cal aprendre, sinó que la competència més important és aprendre a aprendre, a poder trobar informació, treballar-la o comprovar la veracitat. Això com més anem avançant en el temps, es demostra cada cop més. Com a educador i com a professor, m’he d’anar acostumant a treballar amb màquines. Això no ens ha de fer por, simplement hem de veure com complementen aquestes màquines l’activitat que nosaltres fem. Ens reemplaçaran aquestes màquines? Jo crec que en alguns sectors pot ser, però en educació no.
— Pel que fa a l’ús de la intel·ligència artificial, l’ètica i el rigor acadèmic són els camps de batalla?
— Són els temes centrals. Estem en procés i tot està encara molt verd, ja que apareixen constantment noves aplicacions d’intel·ligència artificial. Hi ha una gran discussió sobre el potencial immens que té la intel·ligència artificial en educació. El debat sobre el rigor i la veracitat de la informació que aporta la IA és força important. Com a professors i educadors hem de treballar amb els nostres estudiants perquè siguin prou seriosos i transparents en l’ús de la IA i tinguin les eines necessàries per discernir què és veraçment i èticament correcte i que no ho és. Pel que fa a la integritat acadèmica, cal treballar amb els nostres estudiants l’ús adequat i transparent de la IA generativa en els seus treballs acadèmics.
— Cal una regulació més específica sobre l’ús de la intel·ligència artificial?
— La UOC ha fet ja un posicionament d’ús de la intel·ligència artificial en l’àmbit universitari. Aquest posicionament convida a evidenciar el seu ús acadèmic adequant-lo a les característiques de cada context d’aprenentatge. Les universitats hem de treballar per la formació d’una ciutadania crítica, capaç de saber discernir si la informació que li arriba de la intel·ligència artificial és veraç. En l’àmbit d’Estat, penso que és necessari regular i protegir la privacitat i la veracitat de les bases de dades de les quals s’alimenta la IA, garantint que no hi hagi biaixos de cap mena en els resultats que facilita. En aquest sentit, penso que l’aproximació reguladora que s’està fent des de la Unió Europea és encertada, ja que valora la protecció de les dades de les persones i el control de la veracitat de la informació.
