Periodista
La Txell Feixas Torras (Mediona, 1979) és llicenciada en Periodisme i ex-corresponsal a Madrid i a l’Orient Mitjà per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Ha cobert la guerra contra Estat Islàmic a l’Iraq, la caiguda de l’anomenat «Califat» a Rojava, els terratrèmols de Turquia o el retorn dels talibans a l’Afganistan. Així mateix, és autora de dos llibres, Dones Valentes (Ara llibres, 2020) i Aliades (Ara Llibres, 2023). Ha estat guardonada amb diversos premis, el més recent el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya per «ser un exemple de periodisme rigorós, valent i compromès» i el Premi Valors 2024.
— Qui és la Txell Feixas més enllà del que tothom et coneix públicament?
— Pregunta difícil, eh? Mira que me n’han fet unes quantes… Però és bo que me la facis perquè crec que la Txell de veritat no és tan diferent de la Txell periodista, la Txell persona, però sí que és diferent de la que percep l’espectador o l’oient quan em veu fer les cròniques. De fet, una cosa que em passa sovint és que la gent, quan em coneix una mica em diuen: «home, però si rius molt, si ets divertida…!» (Riu) I jo els dic, que em considero una noia alegre, però malauradament la zona que m’ha tocat cobrir durant molts anys, i el tipus de notícies que continuo fent, donen poc marge per expressar aquesta manera de fer meva més viva. Però sí, em considero una dona alegre, vital, amb inquietud i amb passió. El periodisme per mi, més que una feina, és un ofici. És una curiositat innata que tinc des de ben petita.
— Quins han estat els reptes més grans que has enfrontat com a corresponsal l’Orient Mitjà?
— Per mi, els reptes més grans han estat sempre, sobretot, adaptar-me a les noves realitats. Passar de la ràdio a la tele va ser un gran repte, perquè els llenguatges són molt diferents. Passar de treballar més sola amb un equip, perquè la televisió com a mitjà és molt més exigent a l’hora de treballar amb un equip, a la ràdio moltes vegades t’ho pots fer una mica més tu sol; no sempre perquè els tècnics són importants a totes bandes. També el canvi cultural. En el cas de passar de Madrid a Beirut, demanava també fer una immersió important. I també, com a corresponsalia del Pròxim Orient per mi tenia una dificultat afegida que era que si tu vas a França, al Regne Unit, a Itàlia, estàs per un país. A Orient Mitjà, bàsicament, portes uns deu països que has de més o menys controlar. I cada país és més complicat que el que té al costat i més canviant i volàtil que el veí. Llavors, per mi, el repte ha estat sempre estar a l’altura de la responsabilitat del càrrec que acabava ocupant.
“La dona a l’Orient Mitjà no és una dona submisa en tots els casos, ni alfabeta o poc formada, sinó que hi ha dones molt poderoses i també s’han de poder retratar.”
— I com t’ho vas fer per preparar aquesta immersió? Quant de temps vas tenir de marge entre una corresponsalia i una altra?
— Vaig tenir molt poquet marge. És veritat que des que vaig anunciar que deixava Madrid, per problemes empresarials, vaig tardar 9 mesos a marxar a Beirut. Però no van ser suficients perquè em vaig dedicar a fer altres coses aquí a Barcelona. Així i tot, realment, l’aprenentatge important el vaig fer sobre terreny i estudiant molt.
És cert que a vegades hi ha la sensació que la figura del corresponsal o de l’enviat especial és algú a qui posen davant la càmera, explica quatre coses i ja està. La realitat, però, no és així. Darrere de cada directe, fals directe, o crònica de 2 o 3 minuts, hi ha molta feina. Has d’estudiar un país, enregistrar les imatges i què hi passa, buscar els protagonistes, fer tota la producció, l’edició… Sovint et diuen: «una setmana per fer només aquests dos reportatges?» Doncs sí. El que són dos o tres minuts a la televisió,
jo he trigat moltes hores a construir-ho. La preparació més important és la que fas a sobre el terreny i són hores i hores d’estudiar. A vegades em veia estudiant un país concret quan m’hi enviaven hores abans. De fet, tots els periodistes quan ens envien a cobrir un lloc concret aprofitem molt les hores d’avió prèvies a aterrar per preparar-nos. Ja et dic que no dorms. En aquestes prèvies no s’hi val descansar. (Riu)
— I què és el més difícil d’estar en una zona de conflicte?
— El més difícil, eh? (pausa) Crec que el més difícil és trobar històries que retratin bé la situació d’aquell país, guerra, postguerra, crisi humanitària, desastre natural… Perquè d’històries n’hi ha moltes i a mi el que m’agrada és explicar històries humanes; la història petita, on des del zoom-in fer un zoom-out. És a dir, a través d’una persona mostrar una situació que està passant. Crec que ara és amb l’únic que empatitzem, ja que si ens donen xifres de morts, ferits, etc. és un tipus de periodisme pel qual, a vegades, ja estem molt anestesiats. Això té el poder que la gent hi connecta molt, però té el risc que si no és una bona història, que retrati bé fotografies molt complexes, et pots equivocar moltíssim. Trobar aquella persona és difícil i després és difícil aproximar-t’hi i no passar per sobre el teu interès com a periodista de l’interès de la persona que es queda sobre el terreny. M’agrada conèixer històries personals i intento buscar-les, però sense anar més enllà del que pots preguntar i no intentar posar-la en risc per tenir una bona notícia sota el braç. Dignificar-los i no victimitzar-los, ja que són persones molt vulnerables i l’últim que necessiten és que en facis un retrat injust.
— I on es fica aquesta línia? Perquè no ha de ser fàcil no passar-te del límit i posar en un compromís a les persones, com tu dius i no posar-les en perill per tenir la crònica o el reportatge.
— Quedaria molt bé dient-te que la línia la marca molt el sentit comú, però crec que també hi ha una base del saber fer i dels valors que tu tens com a persona; de com funciones a la vida. Hi ha coses que no faries a la vida, a la feina, a un amic… doncs no els hi faràs al protagonista de la teva història. En el meu cas, però, és cert que m’he hagut d’equivocar moltes vegades i adonar-me per la reacció d’algú a qui he entrevistat que aquella pregunta ha estat desafortunada, que aquell relat que he fet en una notícia tenia un punt de revictimitzar que jo no volia i l’he pogut corregir abans d’emetre o fins i tot, algun company, espectador o oient m’ha dit: «això ho trobo desafortunat» un cop emès i realment allò pot haver passat i corregir-ho a la pròxima. El que vull dir en definitiva és que de l’error se n’aprèn moltíssim. Tant de bo anéssim ensenyats, però a vegades són realitats tan extremes que és difícil de no caure. Sí que hi ha línies vermelles que saps que no passaràs: Paternalista? No. Groguisme? No. Alliçonar? No. El que passa és que, a vegades, són línies extremadament fines.
— Tens previst seguir viatjant? Actualment estàs a la secció d’internacional de TV3, però no sé si tens previst tornar a marxar. — Fins ara estava a la secció internacional de TV3 però ara, durant un any, estic «alliberada» per dir-ho així, per encapçalar un projecte de feminisme pel món. Aquest tractarà de dones que s’han convertit en activistes liderant defenses de diferents drets arreu del planeta.
— Què significa per tu encapçalar aquest projecte?
— Per mi és un gran projecte. El tema de les Dones valentes, com es diu el meu primer llibre i Aliades, que és el segon, sempre m’ha mogut; inclús abans d’estar a l’Orient Mitjà. De fet, crec que em vaig connectar molt a la causa feminista a partir d’anar de corresponsal allà perquè quan era jove no recordo que el feminisme em mogués molt. I no perquè no m’interessés, sinó perquè el masclisme s’havia encarregat de fer-nos veure a moltes de la meva generació que no necessitàvem ser feministes. Va ser arribar a Beirut, al Líban, però també als països del voltant i trobar-me amb unes dones que no m’imaginava. I pensava «però per què ningú m’ha explicat que existeixen aquestes donasses?» Doncs bàsicament perquè el que jo havia consumit fins al moment eren homes periodistes, anomenats corresponsals de guerra, que posaven els homes al centre i que explicaven aquelles informacions dirigint-se a homes. Per tant, aquestes dones pintaven més aviat poc i si pintaven, era com el color d’aquells reportatges.
— Què t’ha portat a voler dur a terme aquest projecte ara?
— L’impacte que em va generar conèixer que entre aquestes dones no només hi ha víctimes, també hi ha supervivents. La dona a l’Orient Mitjà no és una dona submisa en tots els casos, ni alfabeta o poc formada, sinó que hi ha dones molt poderoses i també s’han de poder retratar. Descobrir allò em va moure fins al punt de dir que vull continuar explicant històries de dones pel món en defensa dels seus drets. I en això estic actualment i és el que intento fer ara amb aquest projecte que és limitat en el temps, però que sense cap mena de dubte, si torno algun dia a ser corresponsal, continuaré fent.
— Parlant dels teus llibres, per qui encara no l’hagi llegit, quina història trobarà en el teu últim llibre, Aliades?
— Aliades sorgeix d’una de les històries del meu primer llibre, Dones valentes, on es recullen 13 històries de grans dones de diferents zones de l’Orient Mitjà. En el llibre trobareu la història d’un equip de bàsquet femení del camp de refugiats de Xatila. Una història que em va quedar gravada al cor perquè, a través del bàsquet, nenes i noies s’empoderen per allunyar-se de situacions molt comunes allà com ara el matrimoni infantil, tenir fills amb 8, 10 o 12 anys, morir en l’embaràs o el part, allunyar-se de les drogues, perquè moltes prefereixen estar col·locades que viure la duresa de la quotidianitat diària… També les ha privat del fracàs escolar perquè una condició per jugar a l’equip és estudiar, aprovar i no fer campana…
I, bé, per mi la màgia és que tot això naixia d’un pare, d’aquest camp de refugiats que volia salvar la seva filla de totes aquestes violències estructurals. Va ser el primer equip femení de bàsquet que es va crear a tot el Líban! I em semblava un miracle molt important que s’havia d’explicar. I per això va néixer el llibre Aliades.
