Artista multidisciplinària i mèdium
L’Amor Estadella (Badalona, 1937) és una artista multidisciplinària. Al llarg de la seva vida ha estat model, pintora, dissenyadora de vestits, gestora d’antiguitats mèdium, tarotista i escriptora. La seva trajectòria professional és molt extensa. Té publicats tres llibres: «Geometria Simbòlica», «Joana, el valor de viure» i «I llavors em va dir» escrit amb la col·laboració del poeta Oriol Sauleda i publicat a finals del 2023.
— Com és que els teus pares et van posar Amor de nom?
— El meu pare era anarquista i la meva mare era de família religiosa i mèdium. Quan vaig néixer, ell volia que em digués Llibertat, o amb un nom per l’estil, però els altres estaven esfereïts perquè no volien un nom com aquest per mi. Llavors es van posar a buscar noms i van trobar la Mare de Déu de la Bella Amor, que en castellà és la Señora del Amor Hermoso i li van dir al meu pare que havien decidit posar-me de nom “Amor Lliure”, i així el meu pare va estar encantat.
— Com va ser la teva infància?
— Com que eren èpoques de postguerra no va ser tan tranquil·la com podria haver estat. Durant els meus primers 7 anys de vida, mentre la meva mare buscava la manera de guanyar-se la vida i trobar una casa on poguéssim viure bé, tot va anar bé perquè vaig viure amb els meus avis. Amb ells vaig ser feliç com un gínjol, però quan vaig fer 7 anys la meva mare va trobar un pis i vam anar a parar a una barriada d’aquelles on tothom parlava castellà. Jo no sabia parlar-lo gaire bé i la veritat és que va ser una mica traumàtic perquè l’escola també era franquista i es parlava en castellà. Arran d’això vaig entrar en un túnel en el qual res s’assemblava a la felicitat que havia sentit abans, però bé, llavors van passar coses, em vaig casar, vaig anar a viure a París i vaig sortir del túnel.
— Imagino que tot això que vas aprendre en aquesta etapa t’ha servit ara de gran.
— Oi tant! Les experiències més difícils i a vegades més doloroses mai són un fracàs, són el fertilitzant del teu creixement.
— M’has comentat que la teva mare era mèdium. Sempre vas voler aprendre el que ella feia?
— Era inevitable aprendre-ho perquè a casa es feien cerimonials i coses així, i com que estaves allà, ho aprenies. El que passa és que jo, com que vaig voler trencar amb aquest espai de temps de Barcelona i la postguerra, ho vaig aparcar. Vaig dedicar-me a ser una bona mestressa de casa i una bona dona i mare. Però bé, al final la cosa estava dintre i va voler sortir.
— He vist que, a part de dedicar-te a llegir les mans i a interpretar el tarot, durant aquesta etapa de la vida que em comentaves vas ser model, pintora, dissenyadora, gestora d’antiguitats…
— Sí, moltes coses! Per això quan en Xavier Grasset em va fer una entrevista per la presentació del llibre «Joana, valor de viure» em va dir que era una artista multidisciplinària i em va semblar una definició molt adequada. La creativitat i l’art per a mi són essencials. A mi mai m’ha agradat copiar res, tot el que faig ha de sortir de mi, de les meves idees i de les meves necessitats. Això t’obliga a desenvolupar la creativitat. He fet una col·lecció de vestits, he pintat… La veritat és que he fet moltes coses i no m’estanco en cap.
— La teva col·lecció de roba l’has mostrat a diversos llocs…
— Ha anat dues vegades a Alemanya, una a Milà, a Hamburg, a França… Jo els dic «Els Presumits» perquè de tant en tant els ensenyo a algú i aquest els vol ensenyar i se me’ls emporten a exposar.
“Les experiències més difícils i a vegades més doloroses mai són un fracàs, són el fertilitzant del teu creixement”
— Es podran tornar a veure a Catalunya algun dia?
— Com que ja tinc 86 anys i qualsevol dia puc marxar, hi ha una persona que està molt interessada a veure si amb vida podem fer una exposició de tot el que jo he creat. Però d’això, com que no hi ha res concret, no te’n puc dir res més. Segurament es faria a Barcelona.
— A finals del 2023, vau publicar amb el poeta Oriol Sauleda “I llavors em va dir”. Ens pots explicar què et va motivar a escriure aquest llibre i de què tracta?
— Jo ja tenia un altre llibre fet, però el vaig deixar estar perquè no m’agradava. Era un llibre més del tarot, igual als 50.000 que ja hi ha publicats. Jo he volgut fer una cosa diferent i treure coses de l’antic tarot. En l’àmbit personal he madurat amb algunes coses del tarot. Ja fa molts anys que estic ficada en aquest món i me l’he fet molt meu. Avui dia encara vivim del tarot de l’edat mitjana i ja no estem en aquest punt de la història. Cap dona o home pot ser una emperadriu o un emperador. Per tant, jo els he canviat. Per a mi aquestes dues cartes són un home i una dona, i he fet el mateix amb algunes altres cartes. Les he actualitzat per fer-les més reals, més de la vida actual. Llavors, aquest llibre és més un assaig de vida que unes normes per fer el tarot, perquè d’aquestes coses ja n’hi ha moltes. Jo el que he volgut ha estat explicar què representa cada arcà i què representa humanament, i així, potser ajudar a algú pel fet de veure que universalment tots patim de les mateixes coses.
— He vist que amb el llibre s’inclou la baralla de cartes.
— Sí! Saps per què? Les cartes les he hagut de dibuixar perquè em vaig adonar que no podia explicar que volia canviar totes aquestes coses, però, en canvi, posar les cartes antigues d’exemple. No lligaven en res. Llavors em vaig animar a fer les cartes de zero perquè tothom les tingui i tinguin relació amb allò que expliquem.
— I quin ha estat el paper de l’Oriol Sauleda en aquest llibre?
— L’Oriol és molt jove, però és un poeta molt avançat. Jo sempre li dic que és molt jove, però que porta un vell a dintre perquè en sap tant! Té tanta memòria! És un ésser especial també. Ell ha escrit els poemes que hi ha al llibre i a vegades li dic que ell ho explica tant o millor que jo amb aquests sonets.
— En algunes entrevistes, quan parlaves de l’Oriol s’observava que teniu una relació gairebé de net i àvia… Us coneixíeu abans?
— Totalment, sí, sí, la tenim! De fet, jo no he tingut nets i resulta que aquest m’ha vingut crescudet. La veritat és que no, no ens coneixíem d’abans. Ens vam conèixer per la meva consulta. Ell havia sentit a parlar de mi a través de persones que havien vingut a veure’m i al principi, dins de la consulta només li passava consulta. Però va arribar un moment en què ens vam adonar que podíem fer alguna cosa junts. Aquest projecte ha estat fet amb molta llibertat –tant per l’un com per l’altre– i ha estat molt bonic. Ens ho hem passat molt bé i ha estat una gran experiència.
A mi això de la creativitat, ja t’he comentat que no m’agrada copiar, però sí que m’agrada compartir. M’agrada molt compartir perquè és una cosa que enriqueix molt el que tu fas sense que cap dels dos envaeixi l’altre. Jo crec que segurament farem més llibres amb l’Oriol.
— Els teus llibres s’han publicat sota segells editorials que no estan especificats en el món esotèric, oi?
— Sí, és curiós i no és cap decisió premeditada. El primer es va publicar amb l’editorial Altafulla, el segon amb Pagès Editors i aquest últim amb Edicions Poncianes. M’agrada molt que sigui així. No és que vulgui sortir del món esotèric, perquè m’agrada molt conèixer-lo, però m’interessa més la humanitat i després de la humanitat totes les connexions d’allò que és invisible, la transcendència, tot el que són les ànimes… Ho enfoco des d’una part més humana, perquè ho entengui tothom.
— També practiques la quiromància, és a dir, tens el do de saber llegir les mans de les persones. Com pots arribar a saber coses d’una persona només mirant-li les mans?
— És que les coses de les mans són coses molt personals i s’hi veuen les vivències més potents de la persona com són els pares, la parella o les parelles, els fills, com sents la vida, és a dir, si ets depressiu o entusiasta… Les mans s’assemblen bastant a l’astrologia. Jo quan llegeixo les mans dibuixo amb un llapis i faig com un mapa de tota la mà. Hi ha les línies mare: la de la vida, la del cap i la del cor. Després hi ha la línia de la salut, a vegades hi ha la dels fills… En alguns casos, on es dibuixen els teus dibuixos pot ser una cosa o altra… Per exemple, si estan situats més aviat a la part de la lluna, són molt més antics i poden ser connexions amb guies, o si hi creus, coses que arrossegues d’altres vides… En definitiva, la mà és un mapa.
— Imagino que amb la primera mà que has hagut de practicar és amb la teva.
— La meva mà la tinc impresa des que tinc 14 anys, quan m’ho va fer la meva mare. I hi ha uns canvis. Però inclús hi ha canvis entre la mà dreta i la mà esquerra. És increïble. La mà esquerra parla més o menys dels primers 28-30 anys de vida i la dreta és més llarga; és la que tu fas i, per tant, en ella hi ha més informació. Generalment és més personal la dreta que l’esquerra perquè aquesta última està molt condicionada a on neixes, als pares que tens… Al final, al principi de la vida tots tenim un adoctrinament i és a mesura que ens anem fent grans, quan anem formant la nostra personalitat, avancem i decidim més coses.
— Si no t’haguessis dedicat a fer la feina que fas, de què t’hauria agradat treballar?
— Jo volia cantar òpera, i de fet vaig començar a estudiar art dramàtic a l’escola de teatre d’aquella època. També vaig fer solfeig al Liceu, però no va poder ser perquè em vaig casar i es va acabar tot. Una altra cosa que m’hauria agradat molt fer és estudiar filosofia o astrofísica o, tanmateix, alguna cosa d’aquestes que m’hagués donat una pregunta doble, per tenir la part científica i la que sento. Però bé, hi ha una frase molt bonica de Leonardo da Vinci que diu: Si no pots allò que vols, vulguis allò que pots.
