Skip to content Skip to sidebar Skip to footer

Carles Porta

Periodista, director, reproductor i guionista

Carles Porta (Vila-sana, 1963) és periodista, escriptor, guionista i productor audiovisual. Va començar la seva carrera en el diari Segre i va passar després a TV3, on va exercir de corresponsal de guerra i es va especialitzar en reportatges i documentals. De la seva obra literària destaquen Tor, la muntanya maleïda, Fago: Si et diuen que el teu germà és un assassí, guardonat amb el Premi Hortes Clavería de Periodisme, Li deien pare, guardonat amb el Premi Godó de Periodisme, La farmacèutica. 492 dies segrestada, Crims. Deu casos reals i Crims. Pecats capitals.

En paral·lel, ha creat la seva pròpia productora de programes de televisió i ràdio, a més de dirigir un llargmetratge titulat: Segon origen. Els seus podcasts en castellà i en català: Li deien pare, Tor, El segrest, Per què matem i Crims han superat els vint-i-cinc milions de reproduccions des de la seva estrena. L’any 2021, Crims va ser guardonat amb el premi Ondas al Millor Programa de Ràdio i el Premi Nacional de Comunicació. A la televisió podem veure actualment Crims a TV3 i en castellà, Crimenes i Luz en la oscuridad a Movistar+.

 

Gairebé tothom sap qui ets, però més enllà de Crims i del món del periodisme, què et defineix i et caracteritza?

— No ho sé, això ho han de dir els que em miren, jo no em defineixo. Crec que soc bona persona, molt treballador, i que sé explicar històries. A partir d’aquí, les definicions són pels teòrics.

Què et porta a ser periodista i a especialitzar-te en successos?

— No estic especialitzat en successos. El Diari «Segre» va ser la meva primera escola de periodisme. Sí que vaig començar a treballar a la secció de successos i tribunals, però després vaig passar per moltes seccions durant set anys. Allà vaig aprendre la manera com s’havien de tractar aquests temes i també vaig descobrir les grans històries que s’hi amagaven al darrere.

Si no vaig errada, durant una temporada vas dedicar-te al periodisme en zones de conflicte. Com ha influït aquella etapa en la teva manera de viure i a l’hora de treballar en l’actualitat?

— Anar a les guerres i veure tanta misèria, tant desastre i tanta maldat humana t’ensenya a minimitzar els problemes i a adonar-te de què és un problema de veritat i què no ho és.

Crims comença gràcies a una secció de deu minuts a «L’estat de gràcia» de Roger de Gràcia a Catalunya Ràdio. Després es converteix en un programa d’una hora i llavors entrem en el món dels pòdcasts, la televisió, els llibres… Quin diries que és el punt fort de cada mitjà a l’hora de tractar aquesta temàtica?

— Tots els formats tenen els seus punts forts i les seves peculiaritats, però la base que fem servir per treballar tots els casos és sempre la mateixa: Rigor, Respecte i Ritme Narratiu. Aquesta màxima s’aplica tant a la ràdio com a la televisió i els llibres, i l’únic que fem és adaptar-nos a les necessitats de cada format.

Sempre parles del fet que tu poses la cara a Crims, però que sou un gran equip fent possible aquest projecte. Així mateix, és un programa que agrada tant que mai se’n té prou, i potser no es té en compte tot el que implica poder veure’n un sol capítol. Ens pots explicar què es necessita, quanta gent fa possible i quant de temps cal per fer un capítol de crims?

— Depèn, per un capítol de ràdio podem trigar de tres a sis mesos, i per un de televisió podem trigar un any o dos, fins i tot. L’orfebreria narrativa necessita el seu temps. En total, amb tots els programes que estem fent actualment i contant la productora Goroka, True Crime Factory i les col·laboracions, devem ser un equip de 90 persones. El més important és que anem tots ben coordinats i amb la mateixa sintonia.

Quin és el cas que més t’ha impactat o t’ha agradat fer?

— Sempre que em fan aquesta pregunta responc el mateix: tots els casos m’han impactat perquè tots tenen víctimes. En tots ells procuro posar-hi la màxima dedicació perquè surtin el millor possible. És clar que hi ha casos que han comportat més temps, però no perquè m’hagin impactat més, sinó perquè la història ho requeria.

Us ha preocupat mai que relatar aquests crims reals i com estan comesos, doni idees a possibles assassins/es i exposi massa les tècniques dels investigadors per descobrir qui és el culpable?

— El que expliquem ja ha estat publicat als mitjans de comunicació amb anterioritat. L’important no és el que expliquem, sinó com ho expliquem, la manera que tenim d’explicar fets reals.

Som conscients que tens molta feina. Com es gestiona emocionalment treballar tan intensament, amb la pressió de ser el màxim d’excel·lents possible i tractant temes tan foscos i amb testimonis tan crus?

— Tota la vida he intentat treballar molt i de la manera més excel·lent possible. Ara el que canvia és que tenim un resultat i un impacte social molt gran, però la feina és la mateixa per un, que per un milió. Hi ha d’haver molt de respecte i fer les coses ben fetes. Sobre els testimonis crus, al final són testimonis de vida també. Quan parlem de la mort, parlem de la vida, i del que es tracta és de tenir respecte: de tractar a la gent com t’agradaria que et tractessin a tu. La nostra consciència està tranquil·la.

El cas d’Helena Jubany i el d’Evi Anna Rauter són casos que s’han reobert gràcies a Crims. Us deuen dir sovint que la vostra feina és al·lucinant. Com us fa sentir que el que feu tingui aquest impacte? Quin és el truc per gestionar tota la voràgine que acompanya tot això?

— Nosaltres ens sentim molt satisfets de ser útils, ja sigui perquè informem, perquè acompanyem, perquè ajudem al fet que es pugui reobrir un cas… però nosaltres el que fem és fer bé la nostra feina. I com es gestiona? Doncs amb humilitat. Com més humilitat hi posem, millor.

 

“Quan parlem de la mort, parlem de la vida, i del que es tracta és de tenir respecte: de tractar a la gent com t’agradaria que et tractessin  a tu.”

 

Crims i el món del true crime ha tingut molt èxit i t’ha portat molts projectes, però tens ganes de fer coses noves que no tinguin res a veure amb els crims?

— Ara no tinc temps de pensar en coses noves, tenim massa feina. De fet, no tinc temps d’avorrir-me!

«L’ocell i el secret» és un llibre escrit per tu i il·lustrat per Pilarín Bayés que es dedica a conscienciar sobre l’abús infantil i a treure’l a la llum. Quina és la història darrere seu? És una mica diferent de la resta dels teus llibres; què et va motivar a escriure’l?

— Tinc molt bona relació amb la Montse Juvanteny, que és la presidenta de la Fundació Juvanteny i crec que fan una feina increïble. Em van demanar una història i vaig recordar que havia fet un llibre d’abusos i de pederàstia, i un dels nens abusats em va dir que va ser conscient que abusaven d’ell el dia que va veure un ocell que va caure d’un niu al pati de l’escola. D’aquí ve la història.

Al setembre explicàveu que el 2024 sortirà una nova sèrie en format pòdcast titulada: «El jurat». Per qui no ho sàpiga: de què tracta, quins casos s’expliquen, d’on sorgeix la idea i quants capítols tindrà?

— A «El jurat» expliquem dos crims, però des del punt de vista del jurat i de les deliberacions. Això no s’ha fet mai fins ara i en té un a part de les històries de true crime que sempre queden per explicar

i que em venia de gust explicar. No sé quants capítols tindrà encara, perquè ho estem acabant de construir, però seran més de 10 i menys de 15.

Quins altres projectes tens entre mans pel 2024?

— Molts. Hi haurà «Tor», «Crims», més «Luz en la oscuridad»… i també estem fent ficció.