Psicòleg i CEO de Desconect@
En Marc Masip (Barcelona, 1987) és un psicòleg expert en addicció a les noves tecnologies i director de l’Institut psicològic Desconect@, amb un programa pioner nascut l’any 2012 per aprendre a fer un bon ús de les noves tecnologies. Imparteix conferències a escoles i instituts a Espanya i a l’estranger. A més, organitza campaments i té una unitat especial per a escolaritzar a joves que per la seva addicció no poden assistir a una formació reglada. També podeu llegir el seu llibre Desconect@, on descobrireu quin nivell d’addicció a les noves tecnologies teniu i com millorar la relació amb elles.
— Vas ser un pioner a assenyalar l’impacte negatiu de les xarxes socials a la societat. Què et va portar a interessar-te per aquest món?
— Bé, m’hi va portar una mica la part clínica i una mica la personal. D’una banda, veia amics meus que feien un ús, diguem que no adequat, del mòbil, i per altra, a la part més clínica, observava que sobretot els infants i els menors en general utilitzaven cada vegada més el mòbil i pitjor. D’aquí en va sortir aquesta necessitat de posar èmfasis en una solució.
— A Desconect@, que és la clínica que has fundat, quines estratègies o tècniques utilitzeu per ajudar les persones a superar la seva addicció o trastorn?
— El que hem vist a Desconect@ és que els adolescents que tractem tenen molta cosa a dins, en el sentit que no només tenen una patologia establerta, com pot ser el trastorn de l’alimentació, una depressió o una fòbia, sinó que tot això es veu molt aguditzat pels telèfons mòbils, les xarxes socials i els videojocs. Aleshores, el tractament que nosaltres fem, que és un tractament psiquiàtric i psicològic intensiu, consta de més de 6 hores al dia de tractament, teràpia individual, grupal i familiar, tallers, una estona d’aula perquè no perdin la pistonada acadèmica per a quan acabin el tractament i es reincorporin a la seva vida normal, i tot això de forma molt individualitzada, perquè cada cas és un món. Ens hem adonat que si tu vols fer un tractament per a tothom és impossible i això implica més gent treballant i més esforç, però funciona. Els nanos quan fan aquest tipus de tractament milloren molt el seu malestar.
— Per què les xarxes socials, els videojocs i les pantalles generen addicció? Com ho fa aquesta indústria per aconseguir aquest efecte?
— Jo crec que aquesta és una pregunta per a ells. De tots és sabut que tenen un algoritme, unes estratègies comercials o de cridar molt l’atenció. Això fa que als nens i nenes els agradi i els cridi molt l’atenció. Els genera certa dependència en el sentit d’haver d’estar connectat perquè si no senten malestar. Aquí (a Desconect@) veiem que hi ha un gran què en el fet de dir què estaran fent les tecnològiques quan el producte és gratuït, que els interessi tant i que s’agafin tant a tot això.
— Ja s’ha vist que acaben fomentant síndromes com el FOMO.
— Sí, ens hem adonat que, a més, inclús si els dius que primer estudiïn i després estiguin amb el mòbil, els genera aquest FOMO; la necessitat imperiosa d’estar connectats pensant que si no es perden alguna cosa, quan de fet no és així. Curiosament, les xarxes socials van néixer per ajudar a connectar les persones, o això és el que es va dir d’entrada. Ara veiem que no; que els qui més utilitzen les xarxes, menys estan amb altres persones i es relacionen pitjor. Inclús hi ha moltes fòbies o aïllaments socials. Per tant, és curiós veure que un element que s’ha creat teòricament per interrelacionar la gent el que ha aconseguit és tot el contrari.
“Mai serà el mateix poder dir «t’estimo», que demostrar amor o «t’envio un petó i una abraçada», que fer una abraçada o un petó”
— Fa temps que sento gent gran dir: «la vostra generació no sabeu quedar. Abans dèiem tal dia i tal hora i tothom s’hi presentava, però ara, a vegades una hora abans no sabeu ni si quedareu.» Imagino que tot va relacionat.
— El que veiem és que representa que les xarxes, en un inici, estaven fetes per conèixer gent, per veure’s, quedar… I s’ha perdut aquesta espontaneïtat; s’ha perdut la paciència, l’esforç… Tot és molt immediat. Avui dia els nanos tenen molta capacitat per dir les coses a través d’una pantalla i, a més, tot està dissenyat perquè ràpidament tinguin la capacitat per utilitzar-les, però a la vegada, en persona, han perdut moltes habilitats. És a dir, no són capaços de transmetre tot allò que volen. Llavors, quan els teus sentiments o els teus valors es transmeten en un missatge escrit, però no tenen una conseqüència en el món real, tot es fa molt complicat i la gent es defrauda. Mai serà el mateix poder dir «t’estimo», que demostrar amor o «t’envio un petó i una abraçada», que fer una abraçada o un petó. S’estan perdent moltes coses pel camí i sí que penso que és molt greu.
— Té sentit dir que s’hauria de regular el tema del telèfon mòbil a les escoles i que s’haurien de crear lleis per fer que les empreses tecnològiques complissin certes normes…
— Penso que les escoles són un punt d’ancoratge bestial pel menor i que allà el telèfon mòbil no té cap sentit. La meva percepció és que per aprendre matèries tan necessàries per al seu futur, el telèfon mòbil és una arma de distracció. Si realment han d’aprendre informàtica o competències digitals, es pot fer a través d’un ordinador i en una aula dissenyada i vigilada per aquest motiu. I passa el mateix a les estones d’esbarjo. Crec que el telèfon mòbil no suma, sinó que resta perquè estan més en silenci i més distrets que si ho fan en un procés de socialització com ha estat sempre. Crec que és el correcte i crec que sí, que el mòbil hauria de desaparèixer de les escoles i que tot això, acompanyat d’unes lleis estatals que regeixin l’ús correcte de la tecnologia a les pròpies tecnològiques. Sento moltes vegades a les famílies dir que se senten responsables del que els passa als seus fills, i clar que han d’estar informades, però ha d’haver-hi lleis que els donin suport. Si un pare li diu al seu fill que no pot anar amb la moto si no porta casc, i que hi ha una llei que ho regula, és molt més senzill. Si nosaltres li diem al nostre fill que no tingui mòbil fins als setze anys o que no tingui accés a tal pàgina web, però cap llei els dona suport, és més difícil.
— Quins són els principals símptomes o senyals que indiquen que algú té un problema amb les noves tecnologies?
—L’adolescent, el jove o el menor té 3 àrees funcionals: la família, els amics i l’escola. Pels adults seria el mateix, però canviant l’escola per la feina. En el moment que alguna d’aquestes àrees es veu entelada, s’ha de treballar. Per exemple: si cada dia discuteixes amb el teu fill perquè té problemes amb les pantalles, potser és un tema a treballar. Si cada dia discuteixo amb els meus amics, no quedo amb ells o no surto a casa, és un senyal. Estar el cas de si hi ha canvis en el rendiment acadèmic o si afecta l’assistència de l’escola, també és un signe d’alerta.
Del que ens adonem a Desconect@ és que tots els malestars, patologies i malalties tenen el mòbil pel mig. Si un nano sempre està en problemes es diu: «serà que és problemàtic» o l’anorèxia, la tendència a comparar-se el cos amb les i els creadors de contingut de TikTok, l’aïllament o la fòbia escolar… Un adolescent que es passa moltes hores amb l’ordinador a casa es tendeix a dir: bé, com que està sempre amb l’ordinador, té ansietat, depressió o aïllament. I jo dic, però què és primer, l’ou o la gallina? El que està clar és que sigui el que sigui, les tecnològiques ho potencien i els professionals de la salut mental ens veien cada vegada més inhabilitats per tot això. I cada dia costa molt més. Avui en dia tractar una addicció a les xarxes socials o als videojocs és més difícil que tractar una addicció a les drogues. Amb aquestes hi ha molts més factors que ens donen suport.
— En el cas de les drogues, un cop et desintoxiques i et rehabilites, pots aconseguir no tornar-les a consumir perquè, en general, les pots eliminar o evitar durant el teu dia a dia, però en el cas de les noves tecnologies, això no és tan fàcil. Com s’aconsegueix mantenir-se i no tornar-ne a fer un mal ús?
— Personalment, penso que aconseguir fer un bon ús de les pantalles és un objectiu que tots tenim i que ens encantaria que fos així, però que està sent molt complicat de fer realitat, si és que s’ha aconseguit. Les pantalles han arribat per quedar-se, per ajudar, però de veritat n’estem fent un bon ús? Crec que aquí s’observa una diferència entre el que la tecnologia deia o volia -no sabem si volia o no-, i el que s’està assolint.
A mi em costa creure en un món real no idíl·lic en què es pugui fer un bon ús de la tecnologia. Però en qualsevol cas, i si se’n pot fer un bon ús, no és als 10 o 12 anys, potser és més tard. En una etapa en què el cervell està més desenvolupat i ha après a fer-ne un bon ús, i no abans amb tantíssima informació com tenim ara, que ens diu: vingui, utilitzi’l, faci i ja veurem. I la frase de: «no fer-la servir és fer-ne un bon ús» potser és millor: «no fer-la servir fins que puguis fer un bon ús», i això té una edat. El mateix Meta t’indica que abans dels 16 anys no hauries d’entrar a les seves xarxes socials, com a usuari. Doncs bé, fem que així sigui.
— Com aconsegueixes tu fer-ne un ús responsable?
— Bé, jo suposo que per mentalització i creença pròpia, i perquè crec de debò amb el que dic i m’envolto de gent que també ho creu. També m’esforço a aconseguir-ho. Per exemple, si al cotxe et sona el telèfon, el més normal avui dia és que el miris o el toquis, i això pot causar un accident. El que pots fer és posar-lo en silenci i fora del teu abast. Quan vas a sopar amb la teva parella o vols estar a casa i gaudir d’ella, també pots buscar espais on el mòbil no sigui protagonista. Això és el mateix pels pares, quan vols estar amb el teu fill, potser tenir a prop el telèfon mòbil no és el millor. I després, a la feina. Si ara, per exemple, tingués el WhatsApp davant mentre fem aquesta entrevista, segurament el miraria i em distrauria. Per tant, simplement és anar buscant eines, cadascú les seves, per fer-ne un bon ús. Clar! Això implica una cosa; requereix maduresa i capacitat per fer-ho. I jo no considero que als 12 anys algú les pugui tenir.
