Atleta, periodista i entrenadora
L’Anna Comet (Girona, 1983) és una atleta, entrenadora, traductora i periodista catalana que s’ha especialitzat en curses de muntanya i llarga distància. Va començar a competir amb 6 anys, quan va participar en el Campionat d’Espanya d’Esquí alpí convertint-se en la corredora més jove de la història a classificar-s’hi. Al llarg de la seva carrera s’ha proclamat campiona de diverses competicions, l’última la Marathon des Sables 2022.
– Qui és l’Anna Comet?
– És una pregunta difícil, però te la respondré tal com em descriuen i és que sempre m’han descrit com una gran apassionada del que m’apassiona i crec que és cert, i també soc una persona, entregada i respectuosa amb totes aquelles coses que realment s’ho mereixen. També, tot i conèixer a molta gent per la meva professió, soc de cercles reduïts, m’agrada la tranquil·litat i els moments íntims.
– Quan et vas començar a interessar pel món de l’esport?
– Jo competeixo des dels 6 anys en esquí alpí i et diria que no recordo realment les meves primeres curses. He vist fotos i amb això m’he creat, crec, un record, però la veritat és que a casa sempre s’ha fet esport. Els meus pares eren els responsables de la secció d’esquí alpí del GeiEG, una entitat excursionista de Girona i bé, tinc un germà 6 anys més gran de qui sempre vaig anar molt a remolc. Tot això va fer que des de molt petita comences a competir, primer amb esquí alpí, després vaig passar uns anys a l’equip nacional i vaig estar competint a molt alt nivell fins que vaig patir una lesió molt greu. Em van operar dues vegades i em va costar molt recuperar-me fins que als 22-23 anys vaig poder tornar-me a reenganxar amb l’esport, ja més encarat a la muntanya.
– Després de tants anys competint a curses de muntanya, veus diferències a quan tu vas començar?
– A les curses de muntanya hi ha hagut una evolució molt important en aquests últims anys. Fa 17 anys que estic en aquest món i ha canviat moltíssim. Ha passat de ser un món que ve, entre cometes de l’excursionisme, on tot era molt lliure, a ser un món totalment professionalitzat. Nosaltres ara som esportistes professionals i entrenem com a tal i aquest canvi també es veu en l’esportista amateur, perquè també l’oferta ha canviat. Ells i elles entrenen molt més que abans, ja que antigament era: «bé… surto a la muntanya i un dia em poso un dorsal i faig una cursa i els altres dies surto a caminar o a córrer…» Ara no, ara la gent encara que no siguin professionals entrenen, tenen els seus calendaris i molts fins i tot estan assessorats per nutricionistes.
– L’abril de 2022 vas guanyar la Marathon des Sables. Per a qui no ho sàpiga, en què consisteix aquesta cursa?
– Mira, la Marató de Sables és una cursa de 7 dies pel desert que es fa per etapes. No és que estiguis tot el dia corrent, sinó que cada dia tens una etapa a fer, com en el Tour de França, per entendre-ho, però corrent i pel desert. La diferència està en el fet que aquesta cursa és d’autosuficiència. És a dir, tu has de portar a sobretot el que necessitaràs per aquells dies. El menjar, la roba si et vols canviar… L’organització l’únic que et dona és aigua, que te’n dona suficient i et posa unes haimes on tu descanses amb 7 persones més. La cursa són un total de 250 quilòmetres repartits en 7 etapes, 6 de llargues i una de molt curteta. Llavors, en diuen la cursa més dura del món, jo no ho sé perquè no he fet totes les curses del món, però realment et puc dir que sí que és una prova molt dur, tant físicament com mentalment. Pels esportistes com jo, guanyar una Marató de Sables és molt important, perquè és una prova que la segueix molta gent i que et rellança, et llença mediàticament i al final nosaltres vivim d’això, ara mateix.
“Arribar a meta i veure que havia aguantat i que, a més a més, havia entrat segona va ser increïble. És un regal després de tot el que he passat.”
– Que se sent en aconseguir la victòria?
– Per a mi, guanyar-la va tenir dos components molt importants. D’una banda, un component personal, perquè era un repte. Jo soc d’alta muntanya i posar-me al desert a córrer era un canvi molt rellevant i un esforç gran de canviar tipus d’entrenaments, canviar el lloc on anava i també perquè feia cinc anys que intentava anar-hi i per una cosa o l’altra no aconseguia anar-hi. Maternitat, la Covid, després de la Covid, que semblava que ja s’hi podia anar, vaig estar lesionada… Per tant, en aquest sentit, personalment va ser un repte molt rellevant i un dels grans aconseguiments de la meva vida i esportivament ha sigut el que potser m’ha donat més a conèixer i m’ha ajudat a recol·locar-me en el món de l’esport professional.
– Com es prepara una competició d’aquest nivell d’exigència, perquè clar, canvies el terra de la muntanya amb el del desert, que potser és sorra tota l’estona?
– Doncs hi ha una mica de tot. Hi ha el desert dur i el desert tou, diguéssim. Hi ha tota la part que són dunes, que és sorra tova i on costa moltíssim córrer i el desert dur que tot són pistes, com la que puja a la Miranda o pistes dures, que sí que hi ha roques, però on, entre cometes, trepitges bé perquè no s’enfonsa. Pel que fa a la preparació, has de preparar moltes coses. A nivell físic, són moltes hores d’entrenament. Així mateix, també has de preparar molt bé tot el que serà l’alimentació, calcular molt bé les kilocalories per cada dia, perquè, clar, no et pot faltar energia. Nosaltres anem amb un menjar liofilitzat, és a dir, que no porta aigua, i després el barreges amb aigua i es fa el menjar. També cal treballar molt bé els peus. Amb la suor i la sorra es fan moltes llagues. Has de portar els peus molt ben preparats per tot això, perquè si s’et fan llagues, se t’acaba la cursa. Has de tenir moltes coses preparades al mínim detall per poder guanyar una prova així.
– Em consta que la primera meitat d’aquest 2023 ha estat dura. El gener l’acabaves amb una pneumònia, continuaves amb una dolorosa costocondritis i acabaves el febrer anunciant que t’havien detectat, una infecció a l’intestí. Com estàs ara?
– Bé, ara estic bé, m’he refet i estic tornant a competir després de passar un hivern molt difícil on he tocat fons, però de mica en mica ens hem tornat a aixecar. El 6 de juliol vaig tenir una cursa, que per mi era molt important i que pensava que no podria fer i ara estic preparant l’objectiu de l’any que serà a finals d’agost.
– Fa uns anys vas compartir la teva experiència d’estar embarassada i no deixar de fer esport. Has vist que el teu testimoni hagi portat a un canvi?
– N’hi ha hagut. Jo no sé si ha sigut casualitat i ha coincidit amb això o que realment el meu propòsit de què la meva experiència arribés a la gent ha funcionat una mica. Però sí, hi ha hagut canvis. Jo me n’adono, que quan em vaig quedar embarassada ningú en parlava i ara veus gent que fa activitat física, que continua fent coses; evidentment adaptat, sense tornar-nos bojos ni fer ximpleries, però sí que hi està havent un canvi de mentalitat. Pel que fa als patrocinadors, sí, de mica en mica sí. Parlant concretament del meu esport, per exemple, hem creat una associació en defensa dels atletes professionals i s’estan creant polítiques per protegir que les dones o les famílies que vulguin –perquè a vegades el pare també es vol involucrar en el naixement i en tot plegat– puguin fer-ho sense perdre el rànquing, els espònsors, etc. Hi ha camí per fer, però s’està començant.
– Què és el que més t’agrada de ser mare i de combinar l’esport i la maternitat i la criança?
– Mira, per una banda, et diré que el que més m’agrada o el que més m’ha flipat de ser mare és veure com aprenem. Jo no recordo com vaig aprendre les coses i veure com un nen o una nena aprenen és al·lucinant. És una cosa que em té al·lucinada. Per altra banda, a mi m’agrada continuar fent el que faig, diguéssim, i combinar el fet de ser mare amb la meva professió, perquè crec que sense voler-ho li estic inculcant uns valors al meu fill d’igualtat, però igualtat en tots els sentits: entre home i dona i també d’igualtat i respecte, amb què no tot és per a ell. El seu pare i la seva mare també tenen unes professions, també tenen uns interessos i també tenen les seves estones per a ell. Perquè a vegades tenim nens i tot han de ser ells i penso que hi ha d’haver temps per a tot. Evidentment, un nen necessita moltes atencions i els hi has de donar, però també ha d’entendre que hi ha estones o èpoques on jo haig de marxar a viatjar o que el seu pare vol sortir amb bici una estona i ell s’ha d’esperar. Per tant, crec que aquests valors, amb el ritme de vida que porto, li inculco sense voler-ho i crec que són importants, sobretot en la societat que vivim.
– Vas quedar segona a la PDA de Vall d’Aran. Quines van ser les teves sensacions durant la cursa?
– La veritat és que em vaig sorprendre molt. Jo sabia que hi arribava forta, però amb pocs quilòmetres. Era una cursa de 56 quilòmetres i feia mesos que no en feia tants. Em vaig trobar bé; amb tots els canvis que hem estat fent digestivament i això, he notat molta millora, molts canvis i em vaig trobar valenta, tant físicament com mentalment. Arribar a meta i veure que havia aguantat i que, a més a més, havia entrat segona va ser increïble. És un regal després de tot el que he passat. És evident que ningú sap les hores que hi he dedicat a refer-me i a tornar a estar bé, perquè a vegades pots dedicar-hi moltes hores i que després no et surti i, per tant, ha sigut un premi. Ara toca preparar l’UTMB World Series de Chamonix, que es farà el 31 d’agost i que per a nosaltres és una de les curses més importants de l’any.
