Skip to content Skip to sidebar Skip to footer

Yaskuaki Kurata

Actor

Yasuaki Kurata (Tsukuba,1946) és un actor japonès que ha protagonitzat diversos títols emblemàtics del cinema d’arts marcials com ara: “Fist of Legend”, “La venganza del dragón” o “Mishima”. L’hem pogut veure treballant amb Jackie Chan, Jet Li o Donnie Yen, entre altres i la seva popularitat, el seu talent i la seva carisma l’han portat a aparèixer a gairebé una vintena de títols anuals. Durant la 20a edició del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic d’enguany ha estat guardonat amb el Gran Premi Honorífic del festival. Kurata, als seus 77 anys continua treballant com a actor apareixent en pel·lícules, sèries de TV i curtmetratges i, tal i com va dir a l’entrega de premis, no es planteja la retirada i ja té en marxa dos projectes cinematogràfics nous.

 

Com es va iniciar en el món del cinema?

– Els meus inicis es remunten a l’època universitària. Vaig estudiar a la facultat d’interpretació/arts escèniques i durant aquella època ja freqüentava els estudis de cinema.

Sempre es va voler dedicar al cinema d’acció? 

–A partir dels 8 anys, per la influència del meu pare, vaig començar a aprendre karate. Més endavant, quan anava a l’institut, vaig començar a practicar el judo i a la universitat em vaig apuntar a aikido. En el meu cas, els anys de formació van anar molt relacionats amb les arts marcials i això, d’alguna manera, em va portar al fet que quan em vaig endinsar en el món del cinema em poses a interpretar papers més d’acció.

Pel que m’han dit, tinc entès que va treballar amb Bruce Lee. Com va ser l’experiència?

– T’he de puntualitzar que no vam arribar a actuar mai junts, però sí que vam ser amics.

I com es van conèixer? 

– Jo vaig començar a treballar en el món del cinema d’acció d’arts marcials de Hong Kong una mica abans que Bruce Lee; era més veterà. Llavors, tinc un amic que es diu Robert Chen i un dia em va dir: “ei, conec a en Bruce Lee, el vols conèixer?” I jo vaig dir que clar, que oi tant que volia. I dit i fet, finalment ens vam conèixer un dia que vam quedar en el set del rodatge d’una pel·lícula.

I després de tants anys en aquest sector, com veu l’evolució del cinema d’acció?

– Vaig començar en la indústria del cinema d’acció de Hong Kong el 1970, una època on encara no existien aquests cables que ara es fan servir per a fer salts espectaculars. Així mateix, i com és evident, tampoc existien els efectes especials fets per ordinador. L’única eina que teníem com a actors eren els llits elàstics, que ens ajudaven a fer els salts més acrobàtics, però la resta d’escenes i d’accions que es feien a les pel·lícules havien de ser reals. Tal com es gravava, és tal com s’estava interpretant. La lluita entre el protagonista i el malvat de torn era a base de cops de puny nets i clar, si els actors no tenien les habilitats necessàries en arts marcials per a poder interpretar aquest tipus d’escenes, doncs la pel·lícula no sortia. Amb un cop de puny et podien tombar perquè les batalles eren reals.

Ens pot explicar alguna anècdota que li passes durant algun rodatge?

– Doncs en aquella època, parlant evidentment del cinema de Hong Kong, la majoria d’actors que hi treballaven eren xinesos o honkonesos. Jo soc japonès i no sé si saps que, en general, no hi ha gaire bona amistat entre la Xina i el Japó. Durant aquella època on el cinema es filmava de manera real, jo vaig notar moltes vegades que em pegaven de veritat, a consciència, però ho havia d’aguantar. Em feien alguna bona cleca i pensava “ostres! Sí que m’ha pegat fort aquest!”, però no em podia queixar ni dir: “ai quin mal” perquè s’hagués vist com una mostra de debilitat. Vaig haver d’aguantar bastantes coses així.

 

“Crec que un dels motius pels quals les arts marcials d’origen asiàtic estan tan en voga a occident és perquè el karate, l’aikido, el judo… no són només una qüestió de moviments, ni de pegar-se i ja està; en aquestes arts marcials hi ha implícit molta cosa espiritual”

 

I, vist en perspectiva, amb què gaudeix més, amb com es feien les pel·lícules antigament o ara amb els efectes especials?

– Personalment prefereixo el cinema clàssic perquè és quan hi ha actors reals fent coses de veritat al cinema. Totes les coses que s’estan fent ara amb tant d’ordinador i tant de CSI dels Estats Units, de Hollywood i tal, no m’acaben de convèncer.

Amb els efectes especials acabes donant la possibilitat a persones d’actuar en papers i pel·lícules que potser amb el cinema clàssic no podrien; ja que no serien capaços de fer certes escenes. Ara amb els efectes especials veus actors i actrius que no s’esforcen perquè, al cap i a la fi, “aquesta escena ja la faran per ordinador, ja me l’arreglaran”. Els hi acabes fabricant l’escena especialment.

Clar, perquè si no tinc entès malament, vostè té el 7è dan de karate, el 3r dan de judo i el 2n dan d’Aikido. Ha de tenir molta passió per les arts marcials per tenir dans tant alts, no?

– Sí, exacte. M’encanten les arts marcials i actualment en continuo practicant.

Tinc entès que avui dia encara ensenya i dirigeix els seus dojos de karate a Tòquio, a Osaka i a Hong Kong. A occident, les persones seguidores d’aquestes arts marcials han crescut molt. Per què creu que és així?

– Sí, tinc dojos de karate a Tòquio i a Osaka. El de Hong Kong el vaig haver de tancar l’any passat, però la resta es mantenen i encara els dirigeixo i hi ensenyo. Pel que fa a l’interès a occident de les arts marcials sí, soc conscient que les arts marcials tenen molt èxit a fora d’Àsia. A Espanya, sense anar més lluny, l’equip espanyol de karate és molt potent. Han aconseguit medalles als Jocs Olímpics inclús.

Crec que un dels motius pels quals les arts marcials d’origen asiàtic estan tan en voga a occident és perquè el karate, l’aikido, el judo… no són només una qüestió de moviments, ni de pegar-se i ja està; en aquestes arts marcials hi ha implícit molta cosa espiritual. T’has de conèixer a tu mateix i conèixer el teu entorn així com tenir bona educació. Sempre has de saludar al teu rival, és un acte de respecte molt important i, per tant, crec que per això triomfa tant. Al cap i a la fi, si fos només qüestió de fotre’s una pallissa, agafaríem una espasa i acabaríem molt més aviat.

Per tant, les arts marcials són molt importants en l’educació

– Sí. Crec que les arts marcials tenen èxit i són rellevants de cara a l’educació dels nens i nenes que el practiquen perquè quan aprens arts marcials, reconeixes que et fan mal i que tu pots fer mal. És una manera molt interessant de ser conscients que com a persona, les teves accions físiques poden fer mal i que tu pots prendre mal. I és una lliçó valuosa a la vida.

Alguna vegada s’ha plantejat què li hagués agradat fer si no hagués fet aquest tipus de cinema?

– Sincerament, no en tinc ni idea. Desconec a quin ofici m’hauria dedicat si no hagués fet aquest tipus de cinema. El que sí que sé és que la vida em va portar, sent un japonès, a Hong Kong i a guanyar-m’hi la vida com a actor d’arts marcials a la indústria d’allà. I ho vaig aconseguir en un moment on ningú al Japó coneixia aquest tipus de pel·lícules, no estaven de moda, ja que estem parlant de principis dels anys 70. Després, a mesura que van anar passant els anys ja va ser diferent. I bé, si no hagués sigut per la troballa del cinema de Hong Kong, segurament no hauria treballat com a actor. No et sé dir amb què hagués invertit el meu temps, però segurament que com a actor no.

I ja per acabar, què ha sentit en rebre el Gran Premi Honorífic de la 20 edició del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic?

– Doncs una barreja de gratitud i sorpresa, la veritat. Posa’t a la meva pell: la d’un japonès que ve des del Japó, 18 hores de vol, per venir aquí a Vic. Ja només el fet d’estar en aquesta ciutat és una sensació al·lucinant! I a més a més, vinc i soc guardonat amb un premi. Sento molta gratitud perquè hi ha una part de mi que fa que pensi, “ostres, què he fet jo per merèixer aquest guardó?” Quan els vaig explicar als meus amics japonesos que venia a Espanya, concretament a Vic a recollir aquest premi em preguntaven: “però… què se t’hi ha perdut a tu allà, a Vic, en aquell festival? Si no ets conegut ni res, no et coneixerà ningú!” Però saps què em va passar ahir? Vam anar a fer un tomb fins a la Plaça Major i em van reconèixer. Em van demanar un autògraf i clar, per a mi va ser molt fort el fet de pensar que tot i estar lluny de Japó i de Hong Kong, algú em reconeixia pel carrer. Estic molt agraït.