Cantant, músic i actor
Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) és un músic, cantant i actor català que es va donar a conèixer en el sector com a líder del grup Joan Dausà i els Tipus d’Interès, amb el qual va publicar el seu primer disc, Jo Mai Mai, el 2012. El 2018 va començar la seva carrera en solitari amb el seu àlbum Ara som gegants. A part de la seva carrera musical, també destaca per haver treballat en el món del cinema i la televisió, tant com a actor com a compositor de bandes sonores. La seva música es caracteritza per lletres introspectives i melodies intimistes. L’any 2022 va rebre un Premi Enderrock al Millor Disc de Cançó d’Autor pel seu disc: Ho tenim tot i aquest 2024 ha guanyat el Premi Enderrock al Millor Directe. Actualment està fent els seus darrers concerts de gira, passant pel Summerfest de la Cerdanya.
— Ets Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses i Llicenciat en Interpretació per l’Institut del Teatre. Dues carreres força oposades entre si. Com passes d’estudiar ADE a convertir-te en actor i músic?
— Doncs vejam… Jo vaig estudiar ADE perquè no sabia què fer i eren uns estudis on aprendre una mica de tot i de res i guanyar temps per descobrir què volia fer. Entremig vaig fer un curs de teatre, vaig veure que m’agradava i això em va portar a fer el salt al món de la interpretació. Em vaig presentar a les proves de l’Institut de Teatre, em van sortir bé i vaig poder entrar-hi a estudiar. Pel que fa a la música, la veritat és que és una cosa que sempre m’ha acompanyat; des que el tió em va cagar un piano quan era petit. Per tant, tot va anar passant de manera paral·lela. Mentre era a la universitat, jo anava estudiant música, tenia grups de música amb l’Escola Municipal de Música de Sant Feliu de Llobregat o a la universitat fins que va arribar el moment en què vaig tenir la sensació que volia fer el meu projecte propi.
—I quan dius: ara em vull llançar a fer alguna cosa en solitari?
— Va ser una cosa que em va començar a sortir. Vaig pensar: i si fas un projecte on tu escriguis les teves cançons des del que tu sents? Jo en aquell moment feia concerts amb versions del Llach, del Serrat…
i al final era intèrpret, però no era autor. Llavors tot va començar com una prova i després de la segona gira –la qual havia anat molt bé– de fer la cançó de Jo Mai Mai, les pel·lícules i d’haver tocat al Palau de la Música alguna vegada, vaig tenir la sensació que volia fer el salt i dedicar-me professionalment i gairebé en exclusiva a la música. En l’espai temporal és just abans de treure el disc Som Gegants, després dels discos de Jo Mai Mai i On Seràs Demà.
“Jo crec que la clau de tot plegat ja no és fer les millors cançons, sinó fer-les des de tu mateix. D’allà sortirà un projecte que serà exitós. I, atenció! Èxit no vol dir que vengui més entrades o menys; per mi èxit vol dir ser feliç fent la feina que fas i connectant amb la gent que connecta amb tu.”
— Com descriuries l’evolució de la teva música des del primer àlbum fins ara?
— Jo penso que, d’alguna manera, si escoltem del primer disc a l’últim, sempre es treballa des de la veritat emocional. És una cosa que vaig aprendre a l’Institut del Teatre. Allà treballàvem molt el lloc des d’on interpretar. És cert, però, que amb els anys potser hem anat incorporant una mica d’èpica i d’intensitat, perquè el viatge que poguéssim fer en un concert en directe fos més ric. Per tant, potser el primer disc es quedava més petitó, més introspectiu i l’evolució ens ha portat a un lloc de viure diferents experiències i sensacions en un mateix concert.
— Què t’agradaria aconseguir en els pròxims anys com a artista en el món de la música?
— Doncs m’agradaria aconseguir el que ja he aconseguit (riu). Mantenir la capacitat de connectar amb la gent a través de les cançons, que aquestes ens enriqueixin a tots i sobretot gaudir en els concerts, que és on per mi prenen sentit les cançons. Allà és on es genera aquesta comunió gairebé litúrgica, i per mi, és clau. Dedicar-me a això és el que em fa feliç.
— Tens alguna anècdota que recordis molt, i que ens vulguis o puguis compartir amb un fan?
— Més que una anècdota és una sensació general. La gent, quan em veu mostra agraïment i això em sorprèn i m’il·lusiona alhora. Per exemple, quan em veuen de vacances amb la família, senten el desig d’acostar-se i dir: «Perdona, Joan, ja sé que estàs amb la família, però necessito donar-te les gràcies per les cançons que fas perquè m’acompanyen molt en molts moments del meu dia a dia i amb les dificultats de la vida.» I jo penso: «Ostres, que bé! Que bonic que les col·loquin en aquest lloc d’acompanyament». Aquest sentiment és el que jo he sentit amb les cançons de Lluís Llach o de Joan Manel Serrat. Les seves són cançons d’autor, en el meu cas potser una mica més pop, però al final és música d’autor feta per acompanyar les emocions.
— Com et sents el ser aquest referent per les noves generacions de músics que pugen?
— Si el meu exemple serveix perquè la gent s’animi a veure que al final, si connectes amb tu mateix i amb el teu projecte personal, és molt fàcil que tot vagi bé, és genial! Cadascú de nosaltres som petites autenticitats i, per tant, si aconsegueixes connectar des de tu mateix amb la resta, des del tu més pur, sense intentar copiar un format que se suposa que funciona a nivell industrial, segurament funcionarà perquè a la gent sempre l’atrauen més les coses verdaderes. En conseqüència, jo crec que la clau de tot plegat ja no és fer les millors cançons, sinó fer-les des de tu mateix. D’allà sortirà un projecte que serà exitós. I, atenció! Èxit no vol dir que vengui més entrades o menys; per mi èxit vol dir ser feliç fent la feina que fas i connectant amb la gent que connecta amb tu.
— Des que vas començar, com has vist canviar la indústria musical catalana?
— Jo vaig començar amb les primeres empentes dels amics Manel. Manel va obrir un terreny gairebé mainstream del català –que ja havia començat a gratar Antònia Font–, però és veritat que Manel va començar a omplir places i zones de concert amb la seva música. Després els van seguir altres grups com Txarango, que va fer un altre salt mortal amb tot això de la música en català. Per tant, jo crec que el que està passant ara és que per fi ens ho hem acabat de creure. Hem vist que hi ha una indústria i un consum de música en català, i que val la pena arriscar. Per exemple, coses com atrevir-se a tocar a la meca de casa nostra com és el Palau Sant Jordi, s’han començat a normalitzar. Amb la dificultat que té fer-ho i amb l’orgull de veure que realment s’està generant una indústria; que cada vegada hi ha més gent que pot viure d’això, dedicar-hi més temps i intentar fer les coses encara millor.
— Quins són els principals reptes amb què us trobeu cantant en català? I quines oportunitats o avantatges teniu?
— Cantar en català comporta alguns avantatges, com que el nostre país és petit i, per tant, ens coneixem, ens escoltem i ens acompanyem de pressa. Això, d’alguna manera, fa que l’arrencada d’un projecte musical pugui tenir una empenta inicial potent, perquè, a més, també hi ha molta gent interessada a escoltar què s’està fent a casa nostra.
El repte o la dificultat? Doncs, que en ser un país petit, al final no hi ha tant públic per tots com perquè tots puguem omplir sempre els concerts. Per tant, has de ser molt enginyós o obert de ment i tenir clar que potser la jugada no és omplir sempre sinó oferir coses diferents, petites experiències que facin que el teu públic es vagi fidelitzant amb el teu projecte.
És veritat que, en el nostre cas, després d’haver fet el Palau Sant Jordi, dius, «ostres, jo vull dedicar-me a la música 30 anys més! M’agradaria sorprendre’m a mi mateix». I, d’alguna manera, el repte, quan toques aquest sostre de vidre simbòlicament, és demostrar-te i demostrar que potser menys és més i que és millor la qualitat que la quantitat. Potser, has d’intentar fer concerts d’una altra manera, en altres llocs i no sempre intentant omplir cada vegada espais més grans.
— El 23 d’agost, actuaràs a casa, a la Cerdanya, al Summerfest i ja has exhaurit les entrades. Com et fa sentir això?
— La veritat és que em fa molta il·lusió, perquè és veritat que l’altra vegada que vam tocar aquí no vam arribar a exhaurir les entrades; va faltar poc, però en quedava alguna. Per tant, això demostra quelcom que a mi em fa molta il·lusió; que el projecte continua creixent, que portem 11 o 12 anys i que gairebé a cada concert el 50% de la gent que ve és nova. Per mi això és una gran notícia perquè vol dir que al final el projecte és com una taca d’oli que a poc a poc s’ha anat escampant i, per tant, és molt sòlida i ferma. A mi em fa molta il·lusió veure que cada vegada la família és més gran i m’encanta. M’encanta perquè cada concert el visc diferent i perquè quan hi ha gent nova, a tu et fa sentir també diferent perquè ells ho estan vivint amb uns ulls de novetat amb els quals empatitzo. Per tant, per mi també és nou… No sé, la veritat és que és molt màgic, i si a sobre passa a casa, a la Cerdanya, el sentiment es multiplica, no?
— Ara mateix deus tenir molta feina. Com compagines la teva vida professional amb la teva personal?
— Després del Sant Jordi hi ha hagut aquesta baixada d’intensitat en l’àmbit públic. Evidentment, vas preparant coses, hi ha hagut un parell de projectes macos com la cançó per la pel·lícula d’en Dani de la Orden o la presentació de la cançó de la Fundació Xana, però al final he baixat una mica les revolucions i m’he adonat que s’està molt bé amb les revolucions més baixes. He vist que potser ha arribat el moment de dir: què necessito fer realment a la meva vida professional o millor dit, quants concerts calen fer realment per estar bé? És el mateix que et deia abans. Potser l’èxit no és fer moltes actuacions, sinó fer les que tu sents que vols fer, que et fan sentir feliç i que evidentment et permeten viure de la teva feina. Així que és d’aquesta manera com em sento ara, amb la necessitat d’analitzar bé per què estic fent aquesta feina, què vull transmetre amb les meves cançons i com vull que això m’impacti a la meva vida personal. Però d’aquí a un temps m’agradaria començar una altra gira i anar sumant repertori perquè gaudeixo de fer concerts!
