Soprano
Begoña Alberdi (Barcelona, 1964) és una de les veus més reconegudes en el món de la lírica actual. Es va estrenar en el món de l’òpera l’any 1989 amb l’Orfeu d’Eurídice de Gluck i a aquest li van seguir més de 270 representacions en el Gran Teatre del Liceu i altres arreu del món. Ha compartit escenari amb Montserrat Caballé, Plácido Domingo i José Carreras, entre altres. Així mateix, va actuar a la Ciutat del Vaticà per a Benet XVI i va ser la protagonista de l’obertura dels Jocs del Mediterrani 2018 a Tarragona. És possible que també la conegueu com la soprano que cantava pel balcó durant el confinament.
– Com arriba l’òpera a la teva vida?
– M’arriba quan tenia sis anys a través de la meva mare. Quan es va quedar viuda va començar a escoltar la ràdio a les nits i una de les coses que escoltava era òpera en directe. Una nit vaig sentir aquella música, em vaig apropar a la seva habitació i em vaig quedar al·lucinada. No sabia què era, però em vaig quedar amb ella escoltant i li vaig dir: «mamá, yo quiero ser la señora de la radio». Després vam descobrir que era la Maria Callas des de l’escala de Milà.
– Quines característiques s’ha de tenir per cantar òpera? Qualsevol persona ho pot fer?
– A veure… no. (riu) Qualsevol persona no, perquè si no jo crec que tothom cantaria òpera; o bé, potser no tothom, però molta més gent sí. La primera cosa que s’ha de tenir per ser cantant d’òpera és una bona oïda, perquè òbviament el cantant ha d’afinar bé. També ha de tenir talent, educació, disciplina i un coneixement molt estricte i molt adequat de tot el que és la música; tant l’escrita com l’escoltada. A partir d’aquí, cal conèixer tota la tècnica de cant i cant líric, que no és fàcil. S’ha de conèixer molt bé i tenir la capacitat de què l’instrument (la veu) sigui adequat per cantar aquest escrit. Al cap i a la fi, si es té oïda, qualsevol persona pot cantar, però l’òpera requereix tenir una sèrie de característiques que potser són més exigents que en altres estils musicals.
– Com et prepares tu una òpera?
– Depèn del temps que tingui per preparar una òpera. Si tinc temps i és una òpera que no conec, el primer que faig és mirar la partitura per veure de què estem parlant. Llavors començo tot el protocol: compro la partitura, miro quines són les meves parts i les estudio de manera individual. Després em centro en l’idioma, en cas que el conegui, i si no el conec, busco una persona que m’ensenyi la fonètica de la llengua. A partir d’aquí faig tota la composició, és a dir: munto la música amb la paraula. Posteriorment l’estudio musicalment i vaig amb un repertorista perquè m’acompanyi i pugui cantar-la. Quan m’ho sé tot, m’aprenc les parts dels altres.
– T’aprens la part dels altres?
– És una cosa que no fa tothom, però que a mi m’agrada molt fer. M’aprenc les parts de tots els altres intèrprets perquè és una manera de tenir molta seguretat a dalt de l’escenari. Si t’ho saps, no estàs perduda esperant que arribi el teu moment, sinó que pots seguir d’una manera continuada i activa tota l’òpera. I, bé, la veritat és que si tinc temps, soc de les que ho busco tot sobre l’obra. Des de la història al seu origen, d’on ve el personatge… Creo el personatge com si fos una obra de teatre.
– La gent va a concerts o al teatre, però potser anar a veure una òpera no és tan comú. Per què creus que és així? Com es podria popularitzar?
– Aquesta és l’eterna pregunta. Hi ha coses que són populars i hi ha coses que no ho són tant i no passa res, no s’ha de popularitzar tot. Tant de bo tothom anés a veure òperes! Però el «problema» d’aquestes obres és que necessiten una preparació prèvia per entendre-les i aquí és on tothom falla. El problema no és el preu de l’entrada. Encara que la regalis, si la persona no té ni idea de què és l’òpera i tampoc li interessa, no hi anirà o no l’aprofitarà. L’important és saber educar a les persones. Educar-les per anar a veure una obra de teatre, una obra pictòrica, una escultura, una òpera… Per què? Doncs perquè si vols gaudir-ne plenament, has de conèixer la història, els personatges, l’has de veure prèviament i si està en un idioma que no és el teu, t’has de llegir el llibret per saber de què va i poder-te integrar a la història.
«Aquest documental és reparador perquè mostra què hi havia darrere d’aquella persona que havia marxat de casa, que havia viscut tot el que havia viscut i que, així i tot, sortia a l’escenari i feia una feina impecable. «
– Has tingut la sort de compartir escenari amb Montserrat Caballé. Com era ella personalment i professionalment?
– Sí, vaig tenir-ne la sort i l’honor. Ella havia estat el meu referent i quan la vaig conèixer vaig descobrir una persona molt estricta amb ella mateixa i òbviament, quan una persona és estricte amb ella, ho és amb la resta. Jo sempre he estat molt estricte amb el que faig i era una persona que, per dir-ho d’alguna manera, li queia bé perquè estava molt a prop de la seva manera de fer. Ella –segons la meva experiència personal– amb mi va ser una persona molt maternal. No tant en l’aspecte d’ajudar-me, ja que tothom diu que vaig ser alumna seva i no ho vaig ser, i tampoc em va ajudar en l’aspecte professional, però sí que és cert que em tenia una estima molt especial i ella era una persona que no li tenia afecte a qualsevol. Em sento molt honrada i orgullosa d’haver despertat en ella aquest sentiment.
– Fa uns mesos TV3 va emetre el Sense ficció: La diva i la vida. Begoña Alberdi, un documental on t’obres de bat a bat. Per què creus que t’ha servit fer aquest documental?
– Mira, quan em van proposar fer aquest documental vaig pensar que no sabia per què el volien fer, perquè no sabia quin interès tenia la meva vida pels altres. Vaig dir que sí, però, perquè durant la meva vida han passat moltes coses que no haurien d’haver passat en una vida normal. Coses que la majoria de gent no coneix, o coneixia, i que han marcat i modelat com soc. Molta gent, pel fet que jo no soc una persona amb padrins, amb suports o amb mecenes, s’han permès el luxe de menysprear-me professionalment tot i que la meva qualitat vocal i professional és excel·lent. Aleshores, aquest documental és reparador perquè mostra què hi havia darrere d’aquella persona que havia marxat de casa, que havia viscut tot el que havia viscut i que, així i tot, sortia a l’escenari i feia una feina impecable.
– La depressió encara ara és força tabú. Com estàs ara?
– La depressió és una malaltia que, desgraciadament, té més gent de la que nosaltres ens pensem i pot ser provocada per moltes coses. En el meu cas és una depressió exògena, és a dir: és causada per un esdeveniment traumàtic que ha vingut de l’exterior. Però hi ha moltes persones que el seu dia a dia, la seva vida, els porta a tenir un estat d’ànim depressiu i que porten anys i anys medicant-se i que ho han normalitzat. I a vegades dir que estàs deprimit incòmoda als altres, perquè els sembla que han de fer alguna cosa. Estar deprimit vol dir que el meu sistema, tot ell –físic, psicològic, mental– està passant per un desert del qual no em pot treure ningú i és qüestió d’esperar i de fer coses per intentar sortir-ne. En aquests moments, com estic jo? Doncs intentant passar aquest desert, encara. Tot i que la medicació, la química –perquè no hem d’oblidar que nosaltres, els humans, som una fàbrica química– m’ajuda. El nostre cos funciona per química i quan tens una depressió, moltes d’aquestes substàncies que fan que el cervell funcioni de manera correcta o òptima deixen de ser-hi, per la qual cosa funciona de manera erràtica. I això és el que la química amb medicaments intenta compensar d’alguna manera, per donar-te forces per tal que entenguis la situació i puguis sortir-ne. Jo ara estic intentant reconstruir-me.
– «Brava» és el teu nou disc. Què hi trobarà la gent en ell?
– «Brava» és un homenatge a l’Albert. Durant la pandèmia ens vam prometre que quan tot s’acabés jo gravaria un altre disc. I es titula així perquè era el que ell deia, cada dia, quan jo acabava de cantar. És un disc en el qual hi ha unes àries molt concretes i molt difícils que crec que he escollit perquè són unes àries plenes de dolor, de força i a la vegada, d’aquest amor que no s’acaba de complir mai. Són esperances perdudes, que és com em sentia en el moment en què el vaig enregistrar, que va ser quan estava bastant enfonsada en la misèria. Gravar aquest disc va ser una manera de, a part de fer-li un homenatge a ell, retrobar aquella veu que durant any i mig, i fins que no el vaig enregistrar, no havia tocat. De fet, vaig plorar molt fent el disc perquè em sentia molt identificada amb gairebé totes les protagonistes de les àries.
– La idea que sortissis a cantar va ser de l’Albert, el teu marit. Què et va ensenyar ell de l’amor i de la vida?
– Doncs tot. Quan el vaig conèixer va recuperar a la nena que vaig perdre als 10 anys. Va fer-me recuperar aquell somriure innocent i aquelles ganes de fer ximpleries. (riu) Per exemple, quan vam anar de viatge de noces a Florència vaig veure uns cavallets. De petita m’encantaven i allà n’hi havia un per adults i li vaig dir: et sap greu si hi pujo? I ell em va dir: «carinyo, gaudeix! La vida s’ha de gaudir! I pel que fa a l’amor… m’ho va ensenyar tot. Em va ensenyar com era l’amor incondicional, l’amor ple de bondat, d’acceptació i de tot el que és «teu» és «nostre». Era una persona que estava plena d’amor i amb moltes ganes d’estimar, perquè no havia estat mai estimat, com jo, i just ens vam trobar en el mateix punt i ens vam estimar d’una manera poc habitual.
– Quina música escoltes durant el teu dia a dia?
– M’agrada molt escoltar a la malaurada perduda, Tina Turner, a Queen, a Diana Krall… La veritat és que m’agraden gairebé totes les músiques, excepte algunes molt concretes, però tota la música que està ben feta m’agrada. Durant el dia escolto molt a la Brenda Lee, música dels 50 i dels 60… Òbviament, també la música clàssica, el que passa que aquesta ja forma part de la meva professió.
– Et podrem veure aviat dalt d’un escenari?
Espero que, sí, aviat. Hi ha alguns projectes en marxa i espero que es consolidin i que puguem gaudir tots: jo de l’escenari i vosaltres de mi.
