Skip to content Skip to sidebar Skip to footer

Mireia Grossmann

Osteoteràpia i fisioteràpia

Mireia Grossmann (Barcelona, 1966) és osteòpata, fisioterapeuta especialista en sòl pelvià, fisiosexòloga, comunicadora, divulgadora de salut i autora del llibre «El suelo pélvico al descubierto». Per sobre de tot, però, és una apassionada del cos humà i d’explicar al món com funciona.

 

Per què divulgar d’un tema com és el sòl pelvià?

– Vaig tenir la sort d’estudiar la carrera als 40 anys i d’apuntar-me a una assignatura que es deia: «La salut de la dona». Si soc sincera, m’hi vaig apuntar buscant una assignatura per dormir una estoneta –ja que pensava que a mi, amb la meva edat, no em podien explicar res que no sabés–, però em van trencar els esquemes. Va ser una assignatura que em va generar un doble impacte: d’una banda, vaig ser conscient que no coneixia res d’una part del meu cos, i per l’altra, em vaig adonar que no sabia que no sabia res, i això… això és més pervers. Aquesta conclusió em va portar a pensar que si jo, que soc del gremi no en tenia ni idea, les meves amigues, què sabien? I vaig ser conscient de la magnitud del silenci. Per això vaig posar-me com a objectiu personal dedicar-me a la divulgació de l’univers que tenim entre les cames.

Tinc entès que el sol pelvià s’hauria de treballar cada dia. Com recomanes treballar-lo?

– No cal treballar-lo cada dia, igual que no cal treballar el cos

cada dia. A mi això d’haver de fer una cosa cada dia per sobreviure no em quadra. El que crec que sí que hauríem de fer és conèixer-lo i entendre’l, perquè llavors evitaríem molts petits conflictes quotidians.

És un fet que l’entrecuix pateix més per les petites agressions constants que per un daltabaix. És a dir: un part és un daltabaix, per exemple, però estar tot el dia enfonsada –posturalment parlant– i amb compressió sobre el sòl pelvià a la llarga generarà més problemes que un gran part. Per això és tant important que el coneguem i l’entenguem. Els exercicis serveixen per sortir del forat quan tens un problema, però quan surts, t’has de mantenir i amb coneixement és suficient.

I com podem adquirir aquest coneixement?

– Doncs escoltant-me a mi (riu, tímidament) i també a través de llibres, cursos… Però realment, la millor manera per connectar amb el teu sòl pelvià és regalar-te, en qualsevol moment, una valoració amb un professional. L’ideal és fer-la abans de tenir símptomes, perquè si no, anem a tot arreu corrents i apagant focs. Fer una valoració és veure com està el sistema més enllà de si hi ha símptomes o no, ja que el sòl pelvià es caracteritza per problemes silenciosos que estan allà, però la persona no n’és conscient.

Quin és l’error més comú que cometem?

– Amb el sòl pelvià, pot haver-hi un mateix símptoma que vingui de dos orígens diferents. Sense anar més lluny: la incontinència urinària. S’acostuma a pensar que es deu a tenir el sòl pelvià debilitat, però això no sempre és així. Hi ha casos en que sí que pot estar debilitat i que el múscul no tingui prou força per tancar, però moltes vegades el que passa és que el múscul està tan estressat i tens que per això no tanca. La solució és diferent en cada cas. Per això explico que és important no autotractar-nos ni autodiagnosticar-nos. Tenim molt assumit que no és bo automedicar-nos, però, en canvi, amb el sòl pelvià continuem preguntant els exercicis que fa la veïna o l’amiga i això és un error.

Crec que a vegades, la vergonya, la por i els tabús ens limiten. Seria interessant que ens expliquessis què es fa en una sessió amb un fisioterapeuta de sòl pelvià.

– És veritat que la gent té tabús importants al respecte perquè, a veure, a cap dona li agrada que li remenin l’entrecuix. Tenim acceptat que ho faci un ginecòleg o una llevadora, però ens sorprèn que pugui haver-hi altres professionals que ho facin i ens fa vergonya perquè no són metges. La fisioteràpia del sòl pelvià va més enllà del forat, ja que aquest forma part d’un sistema més gran.

En una primera sessió sempre hi ha dues parts: una d’història clínica i una altra de valoració, on no anem directament al sol pelvià. Primer observem per fora, llavors mirem la persona dreta amb la roba interior posada i es valoren l’abdomen i el diafragma. Amb tota aquesta informació, al final, i només si la persona se sent a gust, fem una mirada interna.

Un altre tema tabú és la menopausa. T’he sentit a dir que la menopausa et canvia tant físicament com emocionalment…

– Als 50 anys, a part d’un tema hormonal, tens tant sí com no una revisió de vida –ja que tenir més anys darrere que davant et fa plantejar coses– i és en aquest moment vital que entrem a la menopausa. Per això a mi sempre m’agrada dir que la menopausa és la màquina de la veritat, perquè va més enllà del món hormonal i et posa sobre la taula tot allò que et toca canviar: l’alimentació, temes emocionals, de parella, la nostra sexualitat… D’alguna manera el cos et diu: «o fas el que jo necessito o no negocio amb tu i lleparàs». Per això a mi m’interessa aixecar el focus del món hormonal, perquè si pensem que només és cosa de les hormones, no ens responsabilitzem del que ens passa.

 

“A mi sempre m’agrada dir que la menopausa és la màquina de la veritat, perquè va més enllà del món hormonal i et posa sobre la taula tot allò que et toca canviar”

 

Aquests canvis normalment són socialment incòmodes, no?

Sí. Les dones som pals de paller i estem pensades culturalment i ancestralment per ser el suport de la família i tothom es recolza en nosaltres. Durant la menopausa entrem en una etapa on la proposta és: «ara deixa de cuidar als altres i comença a cuidar-te a tu». I llavors tota la gent que estava penjada en nosaltres entra en crisis. Fixa’t que amb 50 anys, si tens fills, generalment ja són grans i comencen a volar del niu. Per tant, si la teva vida eren els teus fills, resulta que la teva vida ja no té sentit. Després et planteges el món laboral: el que estic fent és el que m’agrada? També passa amb la parella, perquè les parelles evolucionen i si fa temps que esteu junts, pot ser que aquesta evolució hagi anat per direccions diferents. En aquest punt també et planteges si tal com ets ara, el que teniu és el que tornaries a escollir. Llavors clar, tot plegat és un daltabaix molt important.

Per què passa això?

– Durant l’època fèrtil, el sistema hormonal femení està pensat per fer-nos cuidadores ja que la vida dels nostres fills depèn de la nostra capacitat de cuidar. Dit d’una altra manera, de forma natural segurament que estrangularíem als nadons, però com que estem a petar d’hormones aguantem el cansament, el no dormir i el que sigui. Per què? Doncs perquè la naturalesa fa que cuidem els nostres cadells encara que ens estiguin matant en vida. Durant aquesta etapa estem pensades i dissenyades per sostenir, protegir i cuidar als altres. Quan hi ha un canvi hormonal, tot això desapareix.

La menopausa és una etapa en què estem molt desajustades. A mi m’agrada dir que aquest canvi és una metamorfosi, tant per nosaltres com pel nostre entorn on fins ara tot funcionava bé i ara ja no. Hi ha més baralles que mai, coses que sempre ens han agradat, ja no ens agraden… Aquesta situació fa que com a dones encara tinguem més pressió a sobre i que les parelles parin boges, però cal tenir present que és una època que s’acaba i finalment el cos s’estabilitza.

Per tant, per alleugerar els símptomes has de treballar en tu?

– Sí, és a dir: la idea és que en aquesta etapa la prioritat ets tu, perquè si no, encara tens més feina. Simplement t’has de preguntar: em ve de gust fer això? Què em ve de gust? I t’ho has de preguntar d’una manera real. Per a mi la menopausa no és una malaltia, no estem malaltes, és un triomf de la vida perquè arribem vives! Llavors, si una dona té uns símptomes que li estan suposant realment un problema, que busqui ajuda, si no ha de saber que passaran. I si encara no s’ha entrat en aquesta etapa, recomano encarar-la de manera positiva. És a dir: si pensem que serà tràgica i que cada dos per tres tindrem fogots, ho serà perquè al nostre cervell li agrada fer-nos felices i s’encarregarà de fer-ho realitat. S’ha d’anar amb molt de compte amb aquests condicionaments mentals, amb tot en general, perquè tot el que ens passa en el cos és sistema nerviós, per tant, és cervell.

Ens hem de preparar des de joves per aquest moment vital?

– Bé, seria interessant tenir treballat el sòl pelvià, ja que normalment el seu desgast és acumulatiu. Jo sempre dic que a la menopausa s’hi ha d’arribar amb embranzida per fer un salt, perquè si s’hi arriba justejant, poden aparèixer més símptomes. S’ha d’entomar com un canvi d’etapa, on els símptomes tenen tractament i no només amb hormones.

Els homes tenen alguna cosa semblant a la nostra menopausa?

– Sí, de la mateixa manera que ells també tenen sòl pelvià i en parlen encara menys que nosaltres, i això ja és dir. En el seu cas, l’equivalent a la nostra menopausa és l’andropausa. La diferència entre homes i dones és que la disminució de les seves hormones es fa de manera més gradual i en el cas de les dones és més ràpid i intens.

T’hem escoltat parlar també dels orgasmes terapèutics…

– Sí. Quan parlo d’orgasmes terapèutics em refereixo a tenir una pauta d’orgasmes, compartits o no, per ajudar la vagina a regenerar-se i excersitar-se. Tots sabem que un múscul que no és mou s’atrofia, doncs amb la vagina passa el mateix. És cert que els desajustos hormonals també generen atrofia, però si a més a més tenim una vagina que no es mou la cosa va a pitjor. Durant l’orgasme és l’únic moment en què la vagina es mou, realment és gimnàstica vaginal. La dona, el món de la masturbació i del plaer el porta, en general, molt malament i això ha de canviar. S’ha de posar sobre la taula el dret a donar-nos plaer i la importància física de fer-ho, ja que quan estem amb la menopausa, si no volem seguir cap tractament hormonal és una alternativa molt positiva.