Director de cinema, documental i publicitat
Dani Feixas (L’Esquirol, 1978) és director de cinema, documentals i realitzador de publicitat. És fundador de la productora Astronaut, professor de la Universitat de Vic-UCC i el director dels documentals Petit Amadeo, Liverpool català: boira, sants & rock’n’roll i La Pilarín. També ha dirigit i produït continguts per a Samsung, Reebok, Amazon Prevalgui, Netflix, Pepsico, Mahou San Miguel, Stradivarius, Atrapalo, Nestlé, Hornimans, Damm i multitud de vídeos musicals, com Connectats de Buhos. Feixas també ha dirigit els curts: Rejovenir estrenat al Sitges Film Festival o la seva darrera obra: París 70, un curt que en poc més de mig any ha rebut més de 90 seleccions, més de 80 premis, està nominat als Premis Forqué i és candidat als Goya 2024.
— Tinc entès que vas començar en aquest món fent vídeos i curtmetratges a casa teva. Com i quan comences a sentir interès per aquesta professió?
— Inicialment no sabia que era una professió. Tot va començar, més o menys, quan tenia 19 anys. Un dia vaig descobrir que es podien editar vídeos amb un ordinador —cosa que per aquell llavors no era tan comú de fer, ja que tot era analògic— i em vaig comprar una càmera i un mac. La veritat és que se’m va obrir un món perquè des de petit havia estat molt fan del cinema i m’encantaven les pel·lícules. Allà vaig començar a gravar i editar vídeos amb els amics, curtmetratges, vídeos de riure… Després els muntava i els passàvem al bar només per riure fins que un dia vaig agafar tot aquest material i vaig anar a veure diverses productores. Em van començar a donar feines per muntar vídeos i combinava aquelles feinetes amb ajudar al meu pare instal·lant calefaccions, llums, etc.
Un temps després vaig entrar a treballar a la Universitat de Vic-UCC portant tot el tema de multimèdia i ho continuava combinant amb la feina d’editar vídeos, però al cap de quatre anys, la part d’edició em donava tanta feina que vaig haver de plegar i fer-me autònom. I bé, ara ja porto més de vint anys com a freelance.
— París 70 és un curtmetratge que està en boca de tots. Ha guanyat més de 80 premis en mig any i es troba entre els candidats a Millor Curtmetratge de Ficció als Premis Goya 2024 i als Premis Forqué 2023. Com et sents?
— És una bestiesa! Soc molt conscient que no és normal i que és una cosa excepcional. Normalment, es pot dir que un curt ha funcionat guanyant 15 o 20 premis en dos anys. Però amb tan pocs mesos portant-ne ja els que portem és una passada. A més a més, és un curt que empatitza amb molts jurats i amb molta gent i si no guanya un premi, en guanya un altre, i si no té una menció. Sempre està present.
— Per qui no hagi sentit a parlar de París 70, de què va i a qui va dirigit?
— És una història familiar, d’amor; la història d’un fill que cuida a la seva mare malalta d’alzheimer sense tenir experiència. Durant el curt s’observa el dia a dia de mare i fill i com ell entoma un seguit de «problemes» causats per la malaltia. Un dia, a partir del suggeriment de la doctora de cures pal·liatives troba una manera perquè la seva mare no pateixi tant. Decideix jugar amb les mentides blanques per ajudar-la a sortir del «bucle» que li provoquen els pensaments tòxics. I com ho fa? Ho fa emprenent un viatge diari a través dels records familiars.
— Penso que un curt ha de ser encara més complicat de fer que una pel·lícula, perquè amb poca estona has de poder explicar molt. Quin és el secret per a fer un bon curt?
— Fer un curtmetratge bé és molt més difícil que fer una pel·lícula correcta. Perquè en un curt no et pots permetre fallar o desviar-te d’allò que vols explicar; has d’anar molt al gra. Potser són dues, tres o quatre seqüències i això és el que tens per atrapar al públic. En un llarg, en canvi, tu pots tenir seqüències molt bones i altres no tan bones on la gent desconnecta, però al final pots fer-li un gir i fer que sigui una pel·lícula bona igualment. Les claus per fer un curt jo no te les puc dir, perquè no les sé. Personalment sí que tinc unes preferències com ara: l’anàlisi, veure curts i temes que funcionen, observar les duracions que han de tenir els curts perquè funcionin… Però tot això no té cap valor perquè a vegades, una cosa que no té res a veure amb això funciona.
“No és una professió en què puguis connectar i desconnectar fàcilment perquè sempre estàs pensant en com fer-ho millor. És una feina molt emocional i de dir: soc el que faig”
— Tenies clar quins actors havien de ser els protagonistes?
— Sí, la veritat és que sí. Amb l’equip vam discutir qui podia fer cada paper i teníem diverses opcions a sobre de la taula, però ells van ser les primeres propostes. La veritat és que vam córrer un risc, ja que l’Alain i la Lluïsa no es coneixien i la Neus tampoc. Podríem haver buscat a dos actors que ja haguessin treballat junts i haguessin tingut aquesta relació de mare-fill, però és molt difícil amb actors d’aquest nivell coordinar agendes i trobar un forat on tots dos estiguessin disponibles; i a sobre dos actors que els vingui de gust fer un curt sense pressupost amb un director que no coneixen. La veritat és que vull dir: olé i olé per ells, per apostar i confiar en mi a cegues perquè ja et dic, a priori no era una cosa atractiva i ara estan molt contents perquè ja porten diversos premis cada un. A més, vam estar de sort perquè tots dos són persones molt maques, professionals i van empatitzar un munt i ara s’han fet molt amics. Crec que serà una amistat per sempre.
— Has fet dos documentals parlant de grans històries de gent de la comarca: el Liverpool català, on es parla de l’onada musical dels anys vuitanta a la comarca i La Pilarín, una producció on se’ns presenta la Pilarín Bayés més enllà del personatge. Com t’arriba la proposta de fer aquests documentals?
— Doncs mira, de fet, les dues propostes no m’arriben sinó que soc jo el que crec que se n’ha de fer un documental. Aixi que presento el projecte a TV3, els agrada i ho tirem endavant coproduït amb la meva productora.
El del Liverpool català, com deies, neix d’un concepte dels anys 80 que es deia aquí a Osona. Sempre que el sentia em feia gràcia i pensava que se li donava poc crèdit. Deia: ostres, si a Vic se li deia el Liverpool català, perquè hi havia molta música i ara n’hi continua havent, hem de fer un documental que parli d’això! Llavors es va pensar com fer-ho perquè tothom estigues còmode amb aquest concepte i es va buscar que tingués un punt més desenfrenat i amb una mica d’humor. Al final s’ha aconseguit que tota Catalunya sàpiga que Vic és el Liverpool català, o si més no, se sap que va existir i era aquí a Osona.
En canvi, el documental de La Pilarín va sorgir arran d’una conversa amb un amic mentre pensava idees per fer un documental. Tot parlant vam dir: com pot ser que la Pilarín, que té 80 anys i és la iaia de Catalunya no tingui cap documental? Així que vaig anar-la a veure, li vaig dir que pensava que li havia de fer un documental i que en tenia moltes ganes. A més, els vaig demanar que si em deien que si el que volia era que s’obrissin; que fos tot molt transparent i que pogués parlar amb la família, etc. La resposta va ser que sí, que els agradava molt la idea i que confiaven molt en mi perquè els havia agradat molt el documental del Liverpool català. Ho vam fer òbviament amb tot el respecte del món i crec que vam fer una història que no s’havia fet mai que és explicar la Pilarín Bayés a través dels ulls del seu entorn.
— Quin repte teníeu a l’hora de fer el documental de La Pilarín?
— El repte era: què direm de la Pilarín Bayés que no se sàpiga? Perquè s’ha dit tot, ha estat a tot arreu, ha parlat amb tothom i tothom sap totes les seves anècdotes. Per tant, vaig decidir donar-hi una altra perspectiva. La idea era que la Pilarín fos la protagonista del documental, però sense veure el seu punt de vista de la vida –que realment sí que hi és— però no només això; sinó que es veiés el punt de vista que té d’ella tot el seu voltant. I això va ser un boom! El documental va fer gairebé un 16% d’audiència a TV3 i crec que va quedar molt bé. M’encanta com va quedar, tant tècnicament com en l’àmbit narratiu, tenint en compte que és un documental petitet, amb baix pressupost i que no hi ha grans infraestructures.
— T’he sentit dir que amb un amic guionista esteu preparant un thriller que barreja narcotraficants amb nadons…
— (Riu) No, no. Bé, de fet sí, és veritat. És una sèrie, però encara és una idea massa verda per a publicar-ne res que no sigui una anècdota. Avui dia, el que estic fent és un documental de música catalana que posa èmfasis en l’explosió dels nous grups de pop urbà, sense oblidar d’on venim. Es fa una radiografia del pop català actual, amb experts i artistes, i es parlarà de com creen, de com viuen, de la nova forma de produir, d’instruments, el perquè cantar en català i no en castellà… S’ha d’estrenar l’any que ve a TV3. Alhora estic escrivint el llarg de París 70 i per això dic que el tema de la sèrie està una mica paradet, però sí que darrere hi ha una idea bastant boja.
— A algú que estigui començant en aquest món… què li diries?
— El consell que els dono als meus alumnes és que no esperin a acabar la carrera per començar a treballar. I quan parlo de treballar vull dir a crear. En el món audiovisual val més el currículum que tens en l’àmbit professional que no pas el currículum acadèmic. Com més aviat tinguis material per ensenyar el que fas, millor. T’ajudarà a posicionar-te en el món. L’altra cosa que li diria és que és una feina que és més aviat com un hobby. No pots separar la teva vida personal de la professional i no pots pretendre allò de: «vull fer poques hores». Aquesta precisament és una feina en la qual hi hauràs d’invertir molt temps. No és una professió en què puguis connectar i desconnectar fàcilment perquè sempre estàs pensant en com fer-ho millor. És una feina molt emocional i de dir: «soc el que faig».
