Skip to content Skip to sidebar Skip to footer

Elena Crespi

Psicòloga i sexòloga

Elena Crespi (Torelló, 1981) és llicenciada en Psicologia i té un màster en Teràpia sexual i de parella i un màster en Sexologia Clínica i de la Salut Sexual. S’ha especialitzat en psicologia perinatal, en teràpia de parella i en altres models de relació no convencionals, i també en relacions sexoafectives. És docent universitària i de màster, exerceix com a psicòloga i difon els seus coneixements en congressos, xerrades formatives, tallers, cursos en organitzacions públiques i privades i de tant en tant als mitjans de comunicació. És autora de diversos llibres com ara: Parlem de sexe a casa, Terapia sexual en pareja, Habla con ellos de sexualidad i el darrer: Sortir de mare.

 

Per què decideixes estudiar psicologia i especialitzar-te en sexologia, teràpia de parella i psicologia perinatal?

— Des de preadolescent ho tenia força clar. Des de 7è o 8è d’EGB – el que ara seria primer o segon d’ESO – jo ja deia que volia ser psicòloga i que volia ajudar a la gent. Suposo que la socialització de gènere no és gratis i moltes dones acabem tirant a temes com més sanitaris, socials i educatius per això. Llavors, durant la llicenciatura vaig escollir una optativa que era «Psicologia de la sexualitat» i em va resultar molt interessant. Allà em van parlar d’un màster en teràpia sexual i de parella i quan vaig descobrir que això es podia estudiar hi vaig anar directe. Tenia molt clar que em volia dedicar a això per ajudar la gent a gaudir i viure una millor sexualitat i unes millors relacions sexoafectives. Vaig acabar d’ampliar la meva formació amb psicologia perinatal anys més tard quan la filla d’una amiga va morir durant el part. Llavors amb les meves maternitats encara m’hi vaig submergir una mica més.

Aquest any la Marató de TV3 està dedicada a la salut sexual i reproductiva. Alguns experts diuen que les malalties relacionades amb la sexualitat i la reproducció són molt poc conegudes, especialment entre els joves. Com pot ser tenint la informació més a l’abast de la mà que mai?

— Es coneixen molt poc les malalties, i tot el que estigui vinculat amb la reproducció, perquè ara mateix no és la funció de la sexualitat que està de moda. Ara la funció de la sexualitat que està en tendència és l’eròtica, però sempre des d’una perspectiva masclista. I bé, en el fons, es desconeix perquè la sexualitat encara continua essent un tabú. Encara que es facin esforços per parlar-ne a les aules, a la televisió… la visió que s’hi dona moltes vegades és molt masclista. El que necessitem és que se’n parli, que se’n parli molt i bé. Fer-ho en una plataforma com la Marató de TV3 és una meravella perquè així molta gent prendrà la consciència que falta.

Per què continua sent tabú parlar d’infeccions de transmissió sexual, de dolor pelvià, vaginisme, endometriosi…?

— Ens costa parlar de tot això perquè la imatge que tenim de la sexualitat és que ens ha d’anar tot perfecte. És a dir: hem de tenir bon sexe, com més parelles sexuals millor, provar el màxim de coses possible i com més vida sexual activa i compartida tinguem, millor. I amb aquesta set de «viure» tota aquesta part, aparentment divertida i plaent –malgrat que ens ho expliquen força malament–, no queda gens bé dir que: «jo ho estic passant malament, jo tinc dolor, jo he tingut problemes…» quan, realment, un alt percentatge de la població tindrà alguna dificultat sexual al llarg de la seva vida. Però clar, només podem parlar, de manera superficial, d’allò que sembla que sí que funciona i no del que realment ens passa quan vivim la nostra sexualitat.

Com a pares i mares, quan i quina és la millor manera de començar a parlar de sexe?

— No hi ha cap edat per començar a parlar de sexe. Primer hem d’entendre que la sexualitat no és només parlar de relacions sexuals i de genitals, sinó que la sexualitat és un terreny molt més ampli. És a dir: naixem amb sexualitat, per tant, si ja de petits incorporem una visió normalitzadora dels cossos, dels genitals, anomenem les coses pel seu nom, ensenyem com tenir una bona higiene tant darrere de les orelles com en els genitals, els expliquem qui pot tocar que i en quines circumstàncies… Tot això ja és parlar de sexualitat. Llavors, de mica en mica podem anar adaptant el vocabulari i podem explicar com es fan les criatures o què fa la gent per poder gaudir del plaer i de la sexualitat sense risc de tenir fills.

Si expliquem amb normalitat que existeixen diverses orientacions sexuals perquè, per exemple, en tenim moltes al voltant o diferents identitats de gènere perquè el nostre entorn és divers… Tot això ja és sexualitat. I el que sí que hem d’evitar és que de cop i volta, a segons quina edat se’ns encengui la bombeta i diguem «ostres, hem de parlar de sexe» i comencem a parlar-ne quan mai hem tocat aquest tema. Ja anirà sortint i si no, una bona manera d’encetar debats sobre això és amb les notícies, les sèries, les pel·lícules o inclús amb les cançons.

 

«Es coneixen molt poc les malalties, i tot el que estigui vinculat amb la reproducció, perquè ara mateix no és la funció de la sexualitat que està de moda.»

 

Quins són els dubtes més freqüents dels adolescents?

— Quan atenc adolescents acostuma a ser en espais joves. En molts moments tenen la sensació que saben molt sobre sexualitat, però llavors veiem que van tan perduts com qualsevol generació adolescent prèvia a ells. És a dir, potser poden tenir més informació sobre les pràctiques sexuals, però realment encara han de prendre molta consciència de quin paper té la sexualitat en la seva vida i com és d’important, més que la quantitat de coses que fan, el fet d’estar

I els adults, quins dubtes tenim?

— Les persones adultes… Clar, jo atenc molta gent: des de persones que venen per treballar temes d’identitat de gènere, orientació sexual, problemes de parella, persones que tenen algunes dificultats sexuals en concret… Però si mirem només els dubtes vinculats amb la sexualitat, el tema estrella són les dones amb falta de desig. És el que segurament més abunda, i no m’estranya perquè no és fàcil tenir desig amb la sexualitat tan masclista que ens han ensenyat.

Quan és recomanable acudir a un/una professional com tu?

— Les professionals com jo avui dia tenim moltes opcions per fer diferents intervencions. És a dir: algú pot acudir a mi a través de la divulgació que faig per xarxes, mitjançant el meu butlletí electrònic, a partir dels llibres o articles que escric… Però jo el que diria és que cal demanar ajuda quan una dificultat comença i no quan està instaurada i enquistada. Sovint la gent arriba a consulta després d’anys de patir dolors, pèrdues d’ereccions, de malviure la seva sexualitat… i llavors és molt més difícil treballar. Per tant: quan s’observa que una cosa és una mica recorrent és el moment de consultar amb un/a expert/a en sexologia i jo sempre recomano que si pot ser, sigui psicòloga, sexòloga i feminista.

Amb quins tabús i creences et continues trobant a la consulta?

— Doncs encara ens trobem els de sempre. És a dir: a vegades sembla que aparentment hem après que l’amor romàntic no és amor, que les relacions sexuals s’han de fer quan realment a tothom li ve de gust… però després, a la pràctica, el que veiem a consulta són relacions on hi ha uns rols estereotipats, molt masclistes, on generalment solen ser les dones les que s’ocupen de les cures, de la llar, de la canalla, de cuidar a les persones que estiguin malaltes… I malgrat que els homes cada vegada fan més coses, qui porta la batuta encara és la dona.

També ens trobem que encara hi ha molts mites sobre els orgasmes femenins i que hi ha molta LGTBI fòbia en general i molta LGTBI fòbia interioritzada. És a dir: moltes persones del col·lectiu també s’han de treballar els prejudicis que tenen interioritzats sobre ells mateixos pel fet de ser homosexuals, bisexuals, trans… I això passa perquè ens han educat en una societat de molts prejudicis. També ens trobem amb una sexualitat, sobretot en parelles heterosexuals, on la dona acaba cedint a tenir relacions sexuals que no li són plaents perquè clar, «si no la seva parella s’enfada». Per tant, els temes de consens i consentiment no queden clars i és una situació que passa tant en parelles joves com de més grans.

En una entrevista a RTVE parlaves del «cervell eròtic». Què és?

— El cervell eròtic és la part que jo m’imagino del nostre cervell que dediquem a l’erotisme. És una part que està alimentada per creences molt masclistes i que sovint hem de «reprogramar» i alimentar amb totes aquelles coses que potser ens poden ajudar a despertar el desig, l’excitació… Veure segons quines imatges, records, lectures, sons, invencions o fantasies tenim. Jo m’imagino que estan totes allà col·leccionades en un racó –que realment no és així– però m’agrada pensar en el cervell eròtic com un cervell al qual s’ha d’alimentar. Així com a qualsevol mena d’intel·ligència o tal com al cos se l’ha de cuidar, al cervell eròtic també se l’ha d’alimentar i estimular tenint una sexualitat activa. I quan dic sexualitat activa pot ser tranquil·lament una cosa que es quedi al cap; imaginant i recordant coses o que es quedi al nostre cos de manera individual, amb jocs de masturbació i autocura eròtica o amb jocs sexuals compartits amb altres persones. Però bé, simplement fent algunes lectures o creant mentalment algunes històries eròtiques ja s’estimula. 

Al setembre va fer un any que vas publicar Sortir de mare. Pots fer-ne cinc cèntims per a qui encara no l’hagi llegit?

Sortir de mare és un llibre molt enfocat a la maternitat, però pot interessar tant a una persona que vulgui ser mare o pare com a persones que no ho vulguin ser o que vulguin i no pugin. És a dir, en tant que tots som filles, fills i fillis d’algú, ens serveix. El llibre és una mica un reflex sobre què ens ensenyen de la maternitat, la qual –no us sorprendrà que ho digui– però també l’hem après en un context molt masclista i està molt menystinguda.

Sortir de mare també és una eina per posar la mirada feminista en la maternitat, així com per posar la mirada de gènere entenent que hi ha molta diversitat familiar, relacional, d’identitats i orientacions que poden i volen tenir criatures. Parlem una mica de quines són les opcions i amb què es troben en el món tan binari que tenim. A més, en el llibre hi ha una miqueta de guia dedicada a aquells que estiguin vivint una maternitat –tant perquè hagin tingut un embaràs o perquè hagin adoptat– i es trobin en la situació de criar, i vulguin orientació de què es pot i no es pot fer.

Una de les teves especialitats és el dol perinatal. De fet, en aquest llibre en parles. Si no vaig errada és un concepte al qual s’ha donat veu fa poc. Per a qui no li soni, què és el dol perinatal?

— Es coneix com a dol perinatal aquelles morts que succeeixen durant la gestació, el part o al cap de poques hores de néixer. A la nostra societat li costa molt parlar de la mort amb naturalitat –perquè és un tema molt tabú–, llavors la mort perinatal encara ho és més. A vegades sembla que hi hagi categories en funció de la setmana o mes en què s’hagi tingut la pèrdua i es considera no reconegut perquè encara està molt silenciat. La gent no en vol parlar, no sap que dir, no sap que fer i sovint; com que no saps què dir, ni què fer, s’acaba caient en clixés que poden fer molt més mal. I és cert que últimament se’n parla més perquè moltes famílies han pres consciència que tenen dret a plorar i a patir aquest procés que estan vivint i s’han unit moltes vegades per reclamar els seus drets i perquè les seves criatures siguin reconegudes malgrat que no estiguin vives.

Quina és la millor manera d’acompanyar a algú que està passant per aquest moment?

— La millor manera d’acompanyar a algú que està passant per aquest dol és preguntar-los: què puc fer per donar-te un cop de mà, sigui logístic o emocional? El que està clar és que a vegades potser és millor un silenci i estar present que qualsevol paraula que ens pugui sortir. A vegades, sense voler-ho, ens pot sortir una frase estereotipada com: «ja et passarà», «sort que no el coneixies», «millor ara que més tard», «ja et tornaràs a quedar embarassada»… Però això pot fer molt mal. Abans que dir tot això, val més una bona abraçada.

Què va passar el 4 de desembre?

— El 4 de desembre es van obrir les inscripcions per un curs meravellós i fantàstic que faig a Torelló al meu taller-despatx. És un curs que es diu: Confidències i va de sexualitat femenina per trencar tots aquests mites que dèiem al principi de l’entrevista sobre sexualitat. El curs està pensat per fer en grups de dones molt reduïts. Hi haurà tres grups (dijous tarda, divendres tarda i dissabte al matí) format per 12 dones i qui es vulgui apuntar ha de tenir ganes d’aprendre, escoltar i potser, si vol, compartir sobre la seva sexualitat.

De gener a novembre i hi haurà 5 sessions presencials i també tot de contacte en línia durant l’any. Amb el curs es crea un vincle que dura més enllà perquè el Confidències 2023 –que va acabar al novembre— els grups que s’han creat són fantàstics i ara es tenen com a referència per parlar de tots aquests temes tabú.

 M’he assabentat que estàs preparant dos llibres alhora. Quan els podrem tenir entre les nostres mans i de què van?

— Doncs mira, ben aviat sortirà publicat un llibre que vaig entregar a principis d’any. Ara l’estem acabant de revisar i parla de la gestació subrogada. A principis del 2024 sortirà un llibre sobre sexualitat adreçada a preadolescents. És un llibre il·lustrat que és molt bonic i de moment només serà en castellà. Ara estic preparant un parell de llibres més. L’un més enfocat en la pressió estètica i l’altra sobre sexualitat femenina, però no us puc dir gairebé res més perquè és una mica secret!

Què és Convdevioleta?

— És un projecte que va néixer l’any 2021 inspirant-se en allò que es va popularitzar durant la pandèmia dels congressos en línia on la gent podia assistir a ponències durant certs dies de manera gratuïta. Convdevioleta manté aquest format i se celebra generalment a finals de març coincidint amb el 8M i amb el meu aniversari. Llavors, durant quatre o cinc dies es pot veure el congrés de manera gratuïta i qui vulgui veure tot el material i totes les ponències per sempre pot adquirir el congrés de pagament. És un projecte xulíssim que aquest 2024, si tot va bé i no hi ha cap imprevist també sortirà cap a finals de març amb un tema central que crec que promet força!

Amb la psicòloga Sílvia Catalán teniu un pòdcast, oi?

— Sí! Les dues som docents de la Universitat de Vic-UCC i tenim un pòdcast que es diu: Histèria Col·lectiva que es pot escoltar a Spotify, Ivoox, iTunes… El gravem als estudis Carles Capdevila de la UVIC-UCC i la veritat és que des que l’hem començat a gravar allà ha guanyat amb molta qualitat de so. És un pòdcast sobre sexualitat i feminisme, a vegades rient-nos i altres enfadant-nos amb les coses que succeeixen en el món i intentant donar bona informació. A més, intentem fer una mica de pedagogia sobre sexualitat i feminisme i sobre temes de relacions sexoafectives. Recomano a tothom que ens segueixin a les xarxes socials (@histeriapod) i que tothom estigui molt alerta perquè el capítol del desembre és l’últim en el format que tothom coneix i a partir del primer/segon trimestre de 2024, Histèria col·lectiva torna, però amb un format nou que ens fa molta il·lusió!