Skip to content Skip to sidebar Skip to footer

Andrea López-Tomàs

Periodista i politòloga

L’Andrea López-Tomàs (Cerdanyola del Vallès, 1995) és corresponsal al Pròxim Orient i politòloga. En aquests moments està a Jerusalem cobrint el conflicte entre Israel i Gaza per El Periódico de Catalunya. Abans del conflicte es trobava a Beirut escrivint sobre migracions, feminisme, política regional i relacions internacionals.

 

Quants anys fa que ets periodista al Pròxim Orient i perquè vas decidir especialitzar-te en aquest territori?

– Fa 3 anys que visc a Beirut, però abans havia viscut a Jordània, a Israel i a Palestina com estudiant. Sempre m’ha apassionat aquest racó de món i hi he sentit una vinculació molt personal. Per això professionalment he volgut dirigir tots els meus camins cap aquí. Sempre havia admirat molt a les corresponsals que ens podien explicar, des de primera línia, coses sobre aquest lloc del món i em frustrava quan veia notícies en què generalitzaven els patiments o els fets que els passava a la gent a través de les xifres. Molts cops parlem de llocs com Afganistan, el Líban o Palestina i diem: «ara han mort 100 persones, ara 55 persones i hi ha 300 ferits». I a mi, aquesta deshumanització expressada en les xifres, em frustra molt. Per tant, vaig decidir centrar-me en aquest racó del món, estudiar la seva llengua, la seva història i dedicar la meva vida a explicar-ho d’una altra manera; amb les històries de les persones i amb una cara humana. Si utilitzem només les xifres, estem deshumanitzant-les i allunyant-les de nosaltres i són molt més semblants a nosaltres, sobretot a la gent de la Mediterrània, del que ens pensem.

Abans que esclatés el conflicte el 7 d’octubre passat, en què estaves treballant?

– Abans de l’esclat del conflicte estava a Beirut centrada en temes més socials de la societat libanesa. En els últims 4 anys el Líban està passant una de les pitjors crisis econòmiques en tot el món, segons al Banc Mundial, en els últims 150 anys. I tot i que aquesta història ja l’hem explicat, sempre m’ha sorprès i m’ha atret moltíssim la seva capacitat per continuar vivint i les seves ganes de continuar creant enmig d’aquest context tan advers. També estava treballant en històries relacionades amb la comunitat LGTBQ i en històries relacionades amb les dones i les migracions en el Líban.

Hi ha qui diu que el que està passant no és una guerra, és una venjança. Seria interessant explicar què ha portat a aquest conflicte entre Hamàs i Israel. El que es diria: ni els dolents són tan dolents ni els bons tan bons, no?

– Jo crec que en l’actual política internacional, quan parlem del context Palestina i Israel, no es pot reduir tot a «uns són els bons i els altres els dolents» perquè tot és mirar-ho des del nostre prisma i acceptar que els bons són els que pensen com nosaltres. No són com nosaltres, i tampoc crec que això sigui un molt bon punt de referència. Dit això, si cal fer un repàs de la història entre Palestina i Israel potser hi passaria hores, però tot es remunta a finals del segle XIX. És un conflicte per la terra basat en idees religioses. Una guerra entre dos pobles que volen estar en el mateix territori, que en algun punt de la història hi van conviure, però que ara s’ha convertit en un espai on la presència d’uns implica l’eliminació dels altres.

Crec que un error que s’està cometent aquests dies en parlar del conflicte és començar a partir del 7 d’octubre. Perquè sí, el que ha fet Hamàs és una atrocitat i no té cap mena de justificació, però no venim d’una pàgina en blanc. La societat palestina, tant a Gaza com a Cisjordània, fa dècades que pateixen les agressions israelianes sense cap possibilitat de resposta, perquè a Cisjordània estan ocupades i a Gaza bloquejades. Per tant, hauríem de ser conscients que tot això no comença el 7 d’octubre, sinó que ve de dècades d’opressió i de violència cap al poble palestí, sobretot aquest 2023, que ha sigut l’any amb més morts a la Cisjordània ocupada des de la Segona Intifada.

 

“Algunes cròniques s’escriuen i s’envien plorant, però no hi ha gaire temps ara, enmig del conflicte i del volum d’informació per parar-se i reflexionar”

 

Diria que una de les dificultats d’informar sobre la guerra, a banda de no poder donar per 100% certes les informacions que us arriben de cada bàndol, no us deixen entrar a Gaza. Quines són les principals dificultats amb què us trobeu?

– Des d’aquí vivim amb moltíssima frustració el fet de no poder entrar a Gaza i explicar des de dintre el que està passant. Per això crec que s’ha de celebrar la feina de les periodistes i fotògrafes locals que ens estan explicant el que els està passant, tot i les dificultats a nivell emocional i personal que estan patint. No poden allunyar-se, no poden no viure-ho des de la seva pròpia pell i crec que és un factor de què hem d’estar molt agraïdes. També ho hem d’estar amb les mateixes ciutadanes de Gaza que decideixen utilitzar els últims minuts de bateria del telèfon per explicar-nos als periodistes tot el que els està passant. I ho fan perquè confien que posarem la informació en una crònica i el món podrà saber tot el que estan patint. Al final, aquesta és una de les nostres majors dificultats ara. Les històries del patiment israelianes arran del 7 d’octubre estan molt presents. Les tenim a davant tot el dia aquí a Jerusalem, però per aconseguir les històries de Gaza hem de treballar molt més. Aquestes dificultats d’accés fan que la balança es decanti cap a una banda, en el sentit que hi ha més informació que es pot donar. Al final qui ens està prohibint accedir a Gaza és Israel, per tant, darrere d’aquesta prohibició hi ha un interès.

Com dius, la feina dels corresponsals en zona de conflicte és clau. Com estàs i com es gestiona tot el que està passant?

– Sento una gran responsabilitat de poder estar aquí explicant el que està passant; de poder-ho explicar bé i d’intentar ser justa amb el que comentàvem abans, que ambdues veus tinguin el mateix pes i el mateix espai per expressar-se. Emocionalment és difícil respondre’t. Algunes cròniques s’escriuen i s’envien plorant, però no hi ha gaire temps ara, enmig del conflicte i del volum d’informació per parar-se i reflexionar. Si parlem de salut mental, crec que seria important que les periodistes rebéssim algun tipus de suport durant i després d’una cobertura d’aquesta magnitud perquè no només és el fet d’enfrontar-se a tot el dolor i el patiment de diversos pobles, sinó el que ja comentàvem abans, la frustració de no poder-ho fer tal com ens agradaria.

Creus que es valora suficient la vostra feina?

– Jo crec que no. En situacions com les que estem vivint ara ens adonem de la importància que és tenir a professionals a sobre del terreny en condicions adequades i justes. Si tens una periodista que està patint per si arribarà a final de mes a Israel, la informació que arribarà serà molt pitjor perquè l’ha d’elaborar amb major quantitat i rapidesa perquè estarà més centrada a produir que en la història en si. Crec que això és un debat que costa molt d’obrir i que es menciona en moments de boom informatiu, com vàrem veure amb Ucraïna, però quan tot aquest suflé baixa es torna a oblidar. I clar, la gent que estem aquí, estem aquí ara, però sempre estem aquí o almenys ho intentem.

Hi ha moltes companyes que han decidit viure una vida més estable i amb les comoditats bàsiques, per dir-ho així, que els permetin gaudir de la vida i no viure només esclavitzades amb la feina. Crec que avui dia ser periodista freelance, vivint a l’estranger i dedicada a la informació internacional és molt difícil de dur a terme si tens més responsabilitats més enllà. Jo tinc 28 anys, no tinc família ni hipoteques, però el dia que em plantegi tenir alguna d’aquestes coses potser hauré de deixar el periodisme o si no, viure tota una vida dedicada a ell i que el periodisme sigui la meva família i la meva casa que és en el que acabem caient moltes de nosaltres.

Com pot ser que Israel no pogués preveure l’atac de Hamàs?

– Que Israel, un país extremadament vigilat i militaritzat no estigués preparat per una cosa així i que en un dia els matessin a 1.400 persones suposarà un abans i un després en la seva història. Respecte al perquè no ho van preveure, tot és especular i suposo que quan baixi la intensitat de noves informacions ens donarà més temps d’analitzar-ho. Però alguns dels principals motius són l’autoconfiança i la mateixa arrogància israeliana de considerar que amb la barrera que havien construït al voltant de Gaza ja era suficient. Així mateix, l’atac va passar en un moment de relaxació, era sàbat, un dia festiu jueu, i per tant moltes de les forces que normalment es concentren al voltant de la frontera no hi eren. A part, el fet que Israel tingui des de fa més d’un any i mig una gran ofensiva contra la població i la resistència armada Palestina a Cisjordània ha suposat que molts dels soldats i dels recursos que estaven destinats a la frontera de Gaza es traslladessin allà. Això tampoc acaba d’explicar del tot el motiu, ni qui és el responsable, però el conflicte arriba en un moment de gran divisió de la societat israeliana i imagino que quan baixin una mica els tambors de guerra i s’investigui qui va ser el culpable o quins van ser els motius que ho van facilitar, segurament «rodolaran caps» a Israel, per dir-ho així.

La visita de Biden suposa un nou escenari en el conflicte?

– La visita de Biden suposa moltes coses a nivell polític per Netanyahu. D’entrada és una gran victòria, ja que la seva proposta de reforma judicial amb el govern més ultradretà de la història d’Israel havia fet que Biden no volgués convidar Netanyahu a la Casa Blanca i no volgués tenir una instantània d’ells dos. Tot i això, unes setmanes abans d’aquesta guerra sí que es van trobar a Nova York. A banda d’aquesta victòria política, a nivell militar pràcticament suposa carta blanca perquè faci el que vulgui. Israel té el suport de Biden per entrar a Gaza sense gaires limitacions.

Quin ambient hi ha entre els que esteu cobrint aquest conflicte?

– Hi ha molta sorpresa i expectació. Ara mateix aquí hi ha gent que ha cobert, des de fa anys, moltes d’aquestes i que està al·lucinant amb el que ha passat. Cap sabem què passarà, ni cap on anirà el conflicte, ni cap on anirà Israel després de tot això, ni si Gaza continuarà existint un cop la guerra acabi. És un punt d’inflexió en la història.