Consultora de criança conscient, escriptora i periodista
Miriam Tirado (Manresa, 1976) és periodista i durant molts anys va treballar en mitjans de comunicació com TVE, Flaix FM o Catalunya Ràdio, on va ser redactora dels Serveis Informatius durant 12 anys. Però la seva afició, a part de l’escriptura, era tot el que tenia a veure amb nens petits i la maternitat. Amb l’arribada de la seva primera filla l’any 2009, el seu món fa un gir i va obrir un blog per a escriure sobre criança conscient, es va formar com a Conscious Parenting Coach i va apostar per la divulgació educativa. L’any 2013, embarassada de la seva segona filla, es llança a la piscina per a convertir la seva passió en la seva professió.
Ara gaudeix de la seva família i professió atén famílies de tot el món per a ajudar-los a connectar amb els seus fills i criar-los d’una manera més plena, feliç i conscient. A més, ha escrit contes infantils d’èxit, com Tinc un volcà, El fil invisible, La Festeta o Desconnectats, així com de llibres sobre criança, com Criar Junts, Sentir, Límits o Enrabiats.
— Qui és per a tu Míriam Tirado?
— Soc escriptora, periodista i consultora de criança conscient. Des de fa bastants anys em dedico a acompanyar famílies i a través dels meus contes i llibres intento ajudar a nens i adolescents que coneguin… a què es coneguin i que aprenguin d’ells mateixos.
— Què et va inspirar a estudiar aquesta carrera en la Universitat Autònoma de Barcelona?
— Tota la vida he volgut ser escriptora. Quan a l’institut ens van fer l’orientació per a triar una carrera, em van dir que ser escriptora era com un impossible, que no podria ser. L’assessor em va comentar que això ho podria fer com un hobby, però que hauria de triar una carrera amb la qual pogués trobar un treball. I em vaig preguntar, quina professió em permet escriure molt? I va ser llavors quan vaig decidir estudiar periodisme. Sempre m’ha agradat comunicar. Jo ja feia temps que feia ràdio local en pla amateur. Des dels 14 anys ja estava en contacte amb els mitjans de comunicació, fins i tot ja col·laborava amb una revista de Manresa.
“La connexió és bàsica i si no n’hi ha, no podrà existir fluïdesa en la relació amb
els nostres fills”
— En quin moment durant la teva trajectòria com a redactora d’informatius t’adones que vols dedicar-te plenament a la criança?
— El tema de la criança sempre ha estat molt present en la meva vida. La meva mare es dedicava a treballar amb parelles embarassades; tenia una consulta, i per això jo estava acostumada a veure mares amb bebès. Els temes de conversa a casa acostumaven a estar relacionats amb la maternitat, criança… I va arribar un moment en el qual em vaig adonar de la importància que tenia la criança.
— Explica’m…
— Tenia 22 anys quan la meva mare em va proposar escriure un llibre juntes; ella feia la part teòrica –embaràs, part i criança– i jo les entrevistes. M’ho vaig passar genial fent Vincles, un llibre que encara es ven, i em vaig adonar de l’important que era aquest tema per a la vida de les persones. En aquell moment estava treballant com a periodista, però tot el relacionat amb la criança era la meva passió. Llavors, vaig començar a formar-me, llegir molt i quan va néixer la meva primera filla vaig tenir molt clar que volia fer aquest canvi en la meva vida professional. Vaig passar de treballar en informatius a parlar d’assumptes que m’interessaven molt més, i amb un treball que em permetia poder estar més temps amb la meva filla. Vaig decidir fer un canvi per a passar a tenir una vida que m’agradava més com a mare.
— Es pot dir que has convertit la teva passió en la teva professió?
— Sí, i ara soc molt feliç. M’encanta la meva feina. Tinc la sort d’organitzar-me com vull i puc gaudir de la meva família, però no ha estat fàcil. Hi ha molta feina darrere i he hagut de picar molta pedra, però he aconseguit viure del que més m’agrada: escriure, que m’apassiona, i comunicar sobre uns temes que m’encanten. En aquest aspecte soc una privilegiada.
— Què és i en què consisteix la criança conscient?
— Com indicar la paraula és criar d’una manera més conscient. No perquè tota la vida s’ha fet d’una manera, hem de reproduir-ho. Posem consciència a com ho fem, des d’on ho fem i quines poden ser les meves ferides del passat perquè aquestes no interfereixin en els fills.
— Ser pare o mare no és fàcil. Els nostres fills ens poden ajudar a aprendre en aquest camí?
—Totalment. Criar i educar als fills és un viatge doble. Els estàs acompanyant, però també vas creixent i aprenent a mesura que els acompanyes. Potser hi ha coses que pensaves que les faries d’una manera i al final les fas d’un altre. Per exemple, molts pares diuen «Jo mai xisclaré als meus fills» i després veus com els surten els crits. Hi ha molt d’aprenentatge.
— En el teu llibre Enrabiats tractes un tema amb el qual tots els pares ens identifiquem. Quins errors acostumem a cometre a l’hora de gestionar les enrabiades i quines estratègies recomanaries per a afrontar-les millor?
— L’error que més es repeteix és enfadar-nos més que els nostres fills. Així perdem el control i ens oblidem que l’exemple és el que més educa. Si volem que el nostre fill s’autoreguli, el primer que hem de fer és autoregular-nos. Moltes vegades no tenim coneixement de com actuar i això ens fa perdre el control. Un consell que sempre dono és que no ens l’hem de prendre com una cosa personal. Quan un nen té una enrabiada pot ser per molts motius, com tenir gana o estar cansat, però mai és per un tema personal. Cal intentar transmetre’ls calma, respirar profundament i entendre que és un moment incòmode però que passarà.
— Establir límits o imposar unes normes. Quina diferència hi ha?
— La diferència està en el fet que límits i normes no són la mateixa cosa. Els límits tenen a veure amb el desenvolupament dels nens i poden afectar el seu creixement si no estan ben establerts, mentre que les normes no són tan importants i poden diferir d’una casa a una altra. Per exemple, a casa teva pots tenir unes certes normes que no estan a casa dels avis, però els límits són en tots els llocs iguals; coses que no es poden fer. En els límits hi ha molta confusió i això provoca que els nens protestin, alguna cosa que incòmoda als pares i que, a vegades, fa que aparegui un to autoritari. Hem d’estar molt segur dels límits, però sol faltar informació, recursos o seguretat.
— Com es poden gestionar els límits per a evitar una imatge autoritària?
— Si no estàs molt segur, no has d’enfadar-te. Moltes vegades tenim el record d’abans quan els límits s’imposaven des de l’autoritarisme, amb crits, amenaces, xantatges… A vegades, en moments de tensió, pot sortir aquest model que hem rebut de petits. El que hem de fer és empatitzar amb el nen que vam ser, que podia rebre aquestes normes amb por, i després fer-ho amb el nostre fill, perquè aquesta història viscuda, no sigui la seva.
— Moltes vegades parles de connectar, aquesta connexió ha de ser la clau perquè hi hagi una confiança mútua amb el teu fill?
— És molt important. La connexió la necessitem tots els éssers humans, però, sobretot, per als nens que encara són immadurs, estan creixent i necessiten connectar amb els seus adults de referència. Quan connectem, accepten millor tot el que els expliquem. Hem d’esforçar-nos per a connectar amb els nostres fills i això significa passar temps junts, jugar amb ells. La connexió és bàsica i si no hi ha, no podrà existir fluïdesa en la relació.
— Quins són els primers passos que cal tenir en compte per a començar a connectar amb els fills?
— El primer és veure què està passant perquè no connectem. Trobem famílies que no connecten i és perquè es veuen molt poc i passen molt poc temps junts. Si quan es veuen tot són presses i estrès costa que connectin.
— A tot això, jo li afegiria tenir paciència, ja que vivim en un món que cada vegada n’hi ha menys. Es necessita paciència per a educar a un nen?
— Moltíssima. És bàsic i vital que hi hagi paciència, igual que acceptar que ha d’haver-hi renúncies. Hi ha gent que no vol renunciar a res i ho vol tot. Si volem passar temps amb els nostres fills, hem de deixar de fer algunes activitats que abans fèiem. Hem de tenir clares les nostres prioritats, valors i llavors actuar en conseqüència.
— Quines són les preguntes més habituals que et poden arribar en la teva consultoria?
— Els temes més recurrents són sobre els límits, les dificultats a l’hora d’entendre’s amb el seu fill o no saber que els passa quan estan malament. Jo m’he especialitzat en acompanyament emocional i moltes de les preguntes són sobre com actuar davant la mort d’una persona pròxima per a acompanyar al nen en el dol i que cal fer per a gestionar les enrabiades.
— M’imagino que has d’estar orgullosa d’haver pogut ajudar a tantes famílies en un camí tan complicat com és la paternitat i maternitat, no?
— Sí, sentir que ajudes i que el teu treball reverteix en el benestar dels nens, pares i mares és molt gratificant.
— Com es gestiona l’equilibri saludable entre la teva vida familiar i les teves responsabilitats professionals?
—Tenint molt clars quins són els teus valors. Intento passar temps amb la meva família i intento fer tot el possible perquè el meu treball no em perjudiqui en aquest aspecte. No vaig fer aquest canvi per a empitjorar. Vaig renunciar a molt perquè volia un treball millor alineat amb els meus valors. A mesura que els meus fills han anat creixent, he pogut començar a fer coses que no feia quan eren petits com viatjar per a donar conferències.
