Skip to content Skip to sidebar Skip to footer

Llucià Ferrer

Locutor de ràdio i presentador

En Llucià Ferrer (Manlleu, 1978) és un home que un bon dia va descobrir el poder i la màgia de la ràdio, a Ràdio Manlleu, i que ha fet de la comunicació la seva professió. Actualment el podem veure cada vespre presentant el concurs de 3CAT, Atrapa’m si pots, i tots els dissabtes de 12 a 14 h a Ràdio Flaixbac amb El vermut de Llucià Ferrer. La seva veu característica, però, l’hem pogut escoltar també a El matí i la mare que el va parir de Ràdio Flaixbac, al Freakandó matiner de Rac1, a l’On vols anar a parar? de Catalunya Ràdio. A la televisió també ha presentat programes com ara: Control central, Quin País!, Virus i Quina penya!

 

 

Com et vas introduir en el món de la ràdio?

— Amb catorze anys estava escoltant el programa de ràdio El disc sol·licitat a Ràdio Manlleu, presentat pel gran Jordi Armenteras. Jo era un gran consumidor de ràdio i també escoltava molts cassets de música i bé, en aquella època el Barça de futbol estava a punt de guanyar una lliga. Finalment la va aconseguir gràcies a la victòria del Tenerife contra el Real Madrid. Això em va animar a trucar a Ràdio Manlleu, la ràdio del meu poble, per dedicar una cançó a la plantilla del Tenerife. La cançó era Amics per sempre de Los Manolos. A Jordi Armenteras li va fer gràcia i em va demanar d’on trucava i jo li vaig dir que de Manlleu. Llavors, tot i que no recordo ben bé com va anar, em va convidar a anar a la ràdio quan vulgues i amb tot el morro vaig agafar la meva bicicleta i em vaig plantar als estudis. Aquell dia em vaig quedar allà mirant i hi vaig descobrir un món de llum, color i purpurina que em va agradar molt i hi vaig continuar anant fins que un dia en Jordi Armenteras em va dir: «i si m’ajudes a fer el programa?» i vaig començar agafant el telèfon de la gent que trucaven per dedicar cançons.

A partir d’aquell dia vaig començar a «treballar» a Ràdio Manlleu agafant un telèfon, fins que un dia vaig dir que volia fer ràdio. Vaig començar a presentar cançons un diumenge al matí –després d’un programa de sardanes– on no m’escoltava ningú, només els meus pares i res, així va començar la meva història d’amor amb la ràdio fins a dia d’avui.

Vas ser el creador de El matí i la mare que el va parir a Flaixbac i del Freakandó matiner a Rac105. Es pot dir que ets un dels creadors dels morning shows de ràdio a Catalunya?

—Bé, creador de morning shows no, perquè a altres cadenes com Los 40 principales ja feien mornings on es barrejava música, informació de serveis, trànsit, el temps, alguna petita secció i això que alguns encara fan ara de despertar a algú pel seu aniversari. Però sí que és veritat que quan jo vaig agafar El matí i la mare que el va parir li vaig donar un tomb diferent de morning, encara molt més treballat, més agosarat i amb un altre look, i va agradar molt.

El vaig fer diria que durant quatre o cinc anys, i després em va venir l’oferta de Grup Godó per crear un format de morning similar. Allà em vaig inventar El Freakandó Matiner –que només vaig fer dos anys, i molta gent no ho recorda–, amb l’equip que ja tenia a Flaixbac amb incorporacions com la Iaia Antònia, que va ser dels personatges estel·lars.

I després d’això et passes a les tardes…

—Sí, després de set o vuit anys fent aquest horari em va arribar una oferta de Catalunya Ràdio per fer L’On vols anar a parar? a les tardes; un programa amb el mateix tarannà i el mateix ritme d’un morning, però que era el programa que despertava la tarda. Va ser un programa que vaig fer dos anys, el tercer no me’l van deixar fer per motius polítics, i aquí es va acabar la primera part de la meva carrera. Vaig estar vuit mesos que no vaig fer ràdio i que em vaig quedar a casa amb una decisió que em va doldre molt i que no vaig acabar d’entendre. A partir d’aquí, però, és com tot a la vida. Et tornes a aixecar, tornes a crear coses i després em va aparèixer la televisió. A partir d’aquí també vaig veure que la meva relació amb la televisió podia ser bona.

Què feia especial El matí i la mare que el va parir i El Freakandó matiner?

— Jo sempre he dit que la màgia d’aquests programes, i la raó de per què van agradar tant, va ser que jo havia agrupat una colla d’amics al meu entorn. El Tian Riba, l’Armand Mauri, el Quim Vila i després la Iaia Antònia… Hòstia, érem un grup d’amics que fèiem ràdio, ens posàvem davant del micròfon i explicàvem la vida; la nostra vida. I això agradava molt a la gent perquè la gent volia saber, per exemple, què haurà fet jo el dia abans al vespre amb el meu company de pis o, a veure amb què m’hauria emprenyat amb la Iaia Antònia aquell matí. Aquesta crec que era la màgia; aquesta complicitat perquè érem com una família. Érem com una sitcom radiofònica i la gent ens escoltava per veure amb què els sorpreníem aquell matí.

 

“El que molta gent no sap és que TV3 volia una presentadora per aquest programa.”

 

Ara fa sis anys que es va començar a emetre l’Atrapa’m si pots. Com t’arriba aquest projecte i què et va atraure d’aquest format per llançar-te a la piscina i acceptar-lo? Si no m’equivoco, no ho havies fet mai.

— No, un concurs no l’havia fet mai i acceptant-lo és quan vaig descobrir que aquest tipus de programa m’anava com anell al dit. El projecte em va arribar d’una manera molt senzilla –i que no molta gent sap– TV3 em va convocar per un càsting. És a dir, ningú va pensar: ho ha de fer aquest paio! No, no, vaig fer un càsting i em van escollir.

A la primera ronda hi havia vuit o nou presentadors, vaig passar a la següent i després vam quedar tres presentadors per fer la prova definitiva a València. Érem dues dones i jo i el que molta gent no sap és que TV3 volia una presentadora per aquest programa. Al final, però, representa que qui ho va fer millor vaig ser jo i em van donar l’oportunitat i ha anat com ha anat. Hem aconseguit fer un programa que té un èxit acollonant i que em té acollonit de veure com de bé funciona.

Amb quins reptes et vas trobar al principi?

—Al principi, el meu repte va ser frenar-me per no ser massa jo en molts moments. És a dir, sempre dic que soc un paio de poble, que tal com soc ara parlant amb tu aquí, soc a la televisió o quan em sents parlant a la ràdio. No haig de posar-me una cuirassa i ser una altra persona. Llavors, al principi del programa era molt visceral i quan algú fallava alguna pregunta que era molt òbvia, saltava i deia: «home, si us plau, no és tan difícil!» i des de direcció em van començar a frenar dient-me: «Llucià, pensa que la gent que està aquí a un plató estan nerviosos, no han estat mai en un plató, estan davant teu que tu els impressiones, estan tensos perquè tenen un cronòmetre que els hi va a la contra i només els faltes tu fotent pressió». El meu repte va ser aprendre a no ser tan impulsiu i saber portar una mica més el concursant i crec que ho he aconseguit.

Com diries que ho has aconseguit?

—Quan estan nerviosos sempre els dic que de seguida deixaran d’estar-ho perquè la meva feina és que estiguin aquí, com si estiguessin a casa. Molts concursants quan marxen diuen: «gràcies perquè m’ha ajudat molt el teu coaching, per estar tranquil i no vegi que tinc trenta persones al meu voltant entre càmeres, focus, un regidor, una regidora, un director…» I això és bonic perquè, en el fons, sempre ho dic, si guanyes pasta, molt bé a l’Atrapa’m, però si no, l’experiència no te la treu ningú!

Clar! Hi ha molts concursants que aguanten moltes edicions.

— Sí, i que han creat una empatia amb l’espectador. Nosaltres passem moltes hores amb aquesta gent. Els espectadors no us en podeu fer una idea, però compartim moltes hores a plató, molts dies i moltes setmanes. De fet, aprofito per dir que ara el programa es grava a Sant Joan d’Espí, però es va començar a gravar a València i després, durant quatre anys a Saragossa. I, per descomptat, els concursants es desplaçaven allà! Són moltes setmanes compartides amb ells. Alguns porten 14, 17 o 20 programes i es crea una empatia amb mi i amb l’espectador que vol veure si finalment s’emporta el pot o si l’eliminen. És una cosa superinteressant, i que s’observa amb la quantitat d’audiència que fem. Quan hi ha un concursant bo o una concursant bona i va aguantant molts programes, fem més audiència de la que és habitual.

Com es prepara la gent per venir a l’Atrapa’m si pots?

— La veritat és que això no ho sé, en tot cas els hauríem de preguntar a ells. A mi m’ha fascinat aquesta experiència de veure que hi ha gent molt llesta i sobretot, que tenen molta memòria; cosa que per exemple jo no tinc! En aquest programa hi ha hagut vegades on jo he plantejat una pregunta a un concursant i he flipat amb com ha tret la resposta. Els hi demanava i em deien: «és que recordo una vegada que vaig veure una pel·lícula i en aquesta em va cridar l’atenció que el director fos amic d’aquest guionista, ho vaig buscar i se’m va quedar» i dius: «la mare del tano!» Estic segur que la gent que ve al programa no està estudiant la setmana abans; són gent que es posen a prova a ells mateixos i que venen a passar una bona estona. També hi ha gent molt llegida i amb molta memòria que són molt bons i que a sobre acaben traient preguntes brutals que a mi mateix em desconcerten i que és el mèrit pel qual llavors guanyin calés.

Quin és el truc per aprendre a llegir tan bé i tan ràpid?

— A veure, hi ha una lectura de guió prèvia, però pensa que cada programa està gravat en una jornada de cinc programes diaris. Llavors són entre set-centes i vuit-centes preguntes que disparo en un dia. Que hi hagi una bona dicció i una bona vocalització, bé… suposo que és un do que tinc, però també hi ha vegades que hi ha noms molt complicats i si no ha sortit bé, tornem a fer-ne una locució quan s’ha acabat el programa. La veritat és que el que a mi m’interessa, i el que és més important, és que al concursant li arribi el missatge clar.

Cinc programes gairebé amb els mateixos concursants?

— No, no. Són cinc programes que jo enregistro. Jo gravo el primer programa amb els concursants de la setmana anterior i hi ha moltes setmanes en què gravo dos dies. Per tant, són deu programes en una setmana. Cada programa se n’elimina un així que n’entra un de nou i jo haig de saber coses seves per fer-lo riure i que es relaxi. A vegades em trobo gent pel carrer o gent comprant en una botiga que em diuen: «Ei, te’n recordes de mi, que vaig venir a l’Atrapa’m?» I jo dic: «ho sento molt, no.» I és perquè en un dia veig moltes cares! A vegades et queda algú més present, però normalment no. Aprofito per demanar disculpes a la gent que algun dia m’han trobat o em trobaran i m’ho diran!

Formar part dels vespres de les cases de mitja Catalunya implica també estar força exposat a l’opinió pública. T’ha afectat o t’ha canviat la vida d’alguna manera?

— Ho va fer durant una època, ara ja no, no t’enganyaré. Hi va haver una època que sí, sobretot quan veus que tens tanta exposició, que et veu i que et reconeix tanta gent… Però sempre dic que tinc una sort i és que soc un tio molt de poble. I d’això n’estic molt orgullós; estic orgullós de ser de poble i de ser de Manlleu. Soc un paio molt franc. A mi si em saluden sis persones al matí quan vaig a portar el meu fill a l’escola, doncs els saludo i ho porto molt bé. El que no es porta tan bé, a vegades, és quan passen coses com allò que va passar de la nena que va respondre en castellà. Aquella polèmica del «trigo», amb la que llavors t’utilitzen com a una arma política –perquè Ciutadans a mi em va utilitzar per això– i llavors reps insults pel carrer, es fiquen amb els teus fills i la teva parella, i això costa més de gestionar. Però arriba un moment que saps el que ets, et veuen milers de persones cada dia i haig de dir que el 99% de la gent és molt agradable i que si a ells els fa molta il·lusió parlar una estona amb mi, jo encantadíssim de fer-ho. 

Actualment, compagines l’Atrapa’m amb El vermut d’en Llucià Ferrer, que crec que acaba de començar temporada.

—Sí, sí, fa tres dissabtes vam començar nova temporada. S’emet de 12 a 14 h i és un programa que faig de març a desembre. A l’agost no, perquè soc una persona humana i tinc vacances (riu), però sí, és un programa que m’ha portat moltes alegries i que m’ha anat molt bé per treure’m aquell «mono» radiofònic. A més a més, és un format súper agraït perquè vaig de poble en poble, de ciutat a ciutat, muntant un show molt xulo amb cent persones de públic. A això se li sumen els famosos que venen a fer el vermut i els col·laboradors i m’ho passo molt bé. Ja et dic, em serveix per això, per treure’m l’espineta d’estar davant del micròfon perquè, en el fons, els que som de ràdio sempre necessitem acabar fent ràdio.

Què és el que més t’agrada de dedicar-te a la comunicació?

— Ostres, mira, la setmana passada vaig fer una entrevista al Guillem Gisbert, el cantant de Manel, que ha tret un disc que és de puta mare. El públic del vermut estava ple i em va escriure una noia per Instagram dient-me: «Llucià, soc de Múrcia, soc molt fan de Manel i del Guillem, però no hi ha places pel vermut». I vaig aconseguir que tingués dues entrades. La noia, quan va arribar es va fotre a plorar! Em va fer una abraçada i em va dir: «gràcies, ha significat molt per mi». També la vaig incorporar a l’entrevista amb el Guillem, li vaig dir: «mira, aquesta noia és fan teva i de Manel i ha vingut des de Múrcia per veure’t» i, ostres, veure que amb tan poca cosa pots fer feliç a algú és súper bonic! Em va passar el mateix amb la mare de la meva estilista a l’Atrapa’m. Resulta que era seguidora del programa i li vaig fer un vídeo amb el telèfon de la seva filla. La dona es va emocionar i una setmana després em va enviar uns bombons. Així que això és el que més m’agrada. M’agrada veure que amb poc, amb una cosa que a mi no em costa res, puc fer feliç a algú. Crec que els que ens dediquem a això tenim aquestes armes de poder-ho fer i és molt gratificant.

En una entrevista a Rac105 vas compartir que se’t podria escoltar fent un pòdcast. Ens en pots avançar alguna cosa?

— Sí! El pòdcast es diu Reset i va sobre salut mental. Encara no hi ha data d’estrena, però jo crec que serà a finals de març o a principis d’abril. És una idea d’en Pierre Oriola, jugador de bàsquet professional, que havia sigut el capità del Barça i ara juga al Manresa.

De moment tindrà set capítols i s’estrenaran a Rac1. Serà un pòdcast per parlar amb gent molt coneguda i explicar, sobretot a la gent jove, que és molt difícil arribar a dalt de tot i és molt fàcil estar a baix de tot. I quan estàs a baix de tot, com tornes a treure energia i a aixecar-te per tirar endavant? Això ens ha passat i ens passarà a tots a la vida en algun moment. Segurament hi haurà gent a qui no, però la gran majoria sí. Hem entrevistat a gent molt professional i molt important que t’expliquen que han tocat les estrelles i després han estat a baix de tot,  i comparteixen com han tornat a tirar endavant.

És molt interessant perquè la salut mental és molt important!

— Doncs sí. Està a l’ordre del dia i penso que sobretot és interessant que la gent jove ho escoltin. És una manera perquè vegin que, com es diu en castellà, «no és oro todo lo que reluce» i que arribar a dalt costa molt, però que pots tornar a baix molt ràpid. Llavors el que és interessant és dir: com torno a tirar endavant? I hi ha persones que ho han fet de maneres molt diferents i en aquest pòdcast ho expliquem.