Skip to content Skip to sidebar Skip to footer

Miqui Puig

Músic, discjòquei i locutor

En Miqui Puig (L’Atmetlla del Vallès, 1968) és un músic, discjòquei i locutor català que es va donar a conèixer a finals dels anys 80 com a cantant del grup Los Sencillos. Segurament molts el recordareu pel seu hit «Bonito és». Després de la separació del grup ha continuat gravant discos, feina que ha compaginat treballant de discjòquei, participant com a presentador i jurat en diversos concursos de talents de televisió –com ara, Factor X i Tienes talento– i dirigin el seu propi programa de música a ICat ràdio: Pista de fusta. Així mateix, també dirigeix la seva productora musical, LAV Records, i compon per a altres artistes. Per a ell, la música és el seu dia a dia, amb el que es mou i amb el que se’n va a dormir. Tot gira al voltant de la música.

 

 D’on et ve l’amor per la música i com vas començar?

– Jo diria que vaig descobrir i em vaig aficionar a la música mirant la televisió, escoltant la ràdio… L’amor per ella em ve de dins, de mi, no és que tingui un pare que col·leccionés Pink Floyd ni un germà gran que fos fan dels Rolling Stone. Simplement, em va començar a interessar per això com a qualsevol nen que li comenci a interessar el futbol. A mi la música m’apassiona. La parafernàlia, l’estètica… Soc un paio que ha desenvolupat més la seva carrera cap al vessant de descobrir, d’estar tot el dia innovant, de buscar les parts estètiques i canviants de la història de la música.

El 2002 acaben 16 anys d’història amb Los Sencillos. Què vas aprendre durant aquells anys?

– Uf! Jo crec que Los Sencillos és una cosa molt curiosa perquè sempre dic que ens va passar massa d’hora. Vam començar a gravar discos amb 20 anys. D’aquella època vaig aprendre que el negoci és efímer. Que tot el que et passi ho has de viure com a únic, encara que a vegades semblin tòpics de Milan Kundera o de Pablo Coello. La vida és així. Potser pots tenir un èxit i que després et passi com ara, que per segons quins sectors ets invisible. Encara hi ha gent que em pregunta, però tu fas discos? I la veritat és que tinc més discos com a Miqui Puig que amb Los Sencillos.

Doncs potser saps el secret de per què una cançó funciona i una altra no, no?

– La veritat és que no; no hi ha secret. Si aquest secret existís, tothom el confiaria i tothom trauria cançons d’èxit. A la història de la música ha passat que un grup ha publicat una cançó als anys 60 i fins als anys 90 no ha funcionat. O cançons que la gent ha tingut oblidades a la memòria, l’artista ha mort i llavors han funcionat. Melodies cantades per un home que no han tingut èxit, però que si les canta una dona, la perspectiva de la cançó és diferent… Jo crec que la màgia de les cançons és precisament aquesta, que no és tot «sota, cavall o rei». Ara tothom vol fer Rosalia, però de Rosalia n’hi ha només una. Amb Los Sencillos no ens van poder copiar perquè no érem fàcils de copiar: un cantant atípic, una música atípica… Però fixa’t que tu veies La Oreja de Van Gogh i darrere tot va ser una època que tot eren noies amb nois tocant. Hi ha un artista britànic que diu que els artistes ens passem tota la vida intentant fer un número 1 i que quan l’aconseguim, ens passem la resta de la nostra vida intentant fer-ne un altre. I això és molt difícil. Artistes que tinguin molts hits a la seva carrera n’hi ha 200 o 300. Ara amb la intel·ligència artificial això canviarà, però ja veuràs com les grans corporacions tampoc deixaran que un indocumentat posi quatre indicacions a la IA, li surti bé i allò sigui un número 1 mundial.

 

“Sempre dic que en certs moments, com a músic, m’agradaria més ser fan de la música que no pas professional per gaudir plenament d’ella”

 

Precisament t’anava a preguntar per això. Compondre una cançó, escriure un llibre, són coses que et surten de dins i, al final, la IA no pot fer el que faríem nosaltres. Què penses del fet que la intel·ligència artificial pugui compondre cançons?

– No, la intel·ligència artificial no pot fer el que faríem nosaltres. I si t’hi fixes, el que fa, per ara, és copiar. Perquè tu a la IA li dius: «fes-me una cançó amb la veu de Prince, amb una melodia com la de Michael Jackson i produïda com si fos, jo què sé… Country.» I te la fa segons les indicacions i la informació de què disposa. No et crea res de zero. Si tu li demanes només que et faci una cançó d’amor, sempre et demanarà més indicacions perquè l’orientis sobre el que vols, no et proposarà res des de zero.

I tornant al que deies sobre que llegeixes molt per inspirar-te… tens pensat escriure algun llibre?

– (Riu) És la gran pregunta. (Torna a riure) La veritat és que em fa molt pudor, Marta. És una cosa que em fa pànic. M’agrada llegir, tinc amics escriptors que sé com de malament s’ho passen i sé com de dur és escriure, la disciplina que cal i em fa pànic. Avui dia qualsevol pot sortir dient que ha escrit quatre coses… És com aquella gent que es pensa que fer música és molt fàcil. Cada dos per tres veiem actors que es fan cantants, perquè és una part divertida, fàcil i que la fan com si juguessin. El que no saben, però, és que pels que fem cançons, la música és un ofici, una disciplina. Jo sempre dic que és un treball d’artesania. De llevar-te, compondre, escriure, inventar-te la història… I no parlaré mai d’intrusisme, perquè algú també podria dir que jo soc un intrús quan faig tele o ràdio, però sí que crec que hi ha disciplines més difícils que altres i per mi escriure ho és. I, de fet, escriure cançons em sembla que és un exercici molt fort, però posar-ho en un llibre ja és galàctic.

Quan escoltes música, l’escoltes o et fixes en com està feta?

– Doncs és una putada, però fa molt temps que no escolto música per plaer. Em costa molt perquè sempre estic analitzat; sempre estic pensant: «aquesta cançó em servirà per punxar, aquesta em va bé pel programa ràdio…» o penso: «Uau, com deu haver fet això?» i llavors et poses a investigar com han fet aquest ritme o aquell so. Per això quan vaig a concerts procuro tenir pocs inputs externs, inclús me’n vaig a llocs apartats, sense mòbil i sempre intentant fer immersió. De fet, l’última gran immersió ha sigut al Sonar. Me’n vaig al Sonar i em deixo anar, em poso a ballar i a fruir amb la música. Però és una putada. Sempre dic que en certs moments, com a músic, m’agradaria més ser fan de la música que no pas professional per gaudir plenament d’ella.

Parlant de punxar… no només gaudeixes de la música, sinó que fas que els altres en gaudeixin amb les teves sessions de DJ, com i quan vas començar?

– Paral·lelament al grup. Amb Los Sencillos ja punxàvem a festes d’amics i a Granollers ens van deixar un local que es deia El radical i tots érem DJ i ens tornàvem, compràvem discos i els punxàvem un darrere l’altre perquè en teníem pocs… No és com ara que tothom té accés a servidors d’streaming. Això que dius és una cosa que m’agrada molt. Quan la gent diu: «tu fas feliç a la gent» és una cosa molt xula. De la mateixa manera que quan em diuen que sé molt de música. No, no, jo soc algú que sé de música, que m’agrada la música i que l’intento transmetre. Compartir música que és, al cap i a la fi, el que busco i el que m’agrada.

– Què li diries a algú que s’estigui iniciant en aquest món?

– Que és una carrera de fons i de molt llarg recorregut. A Osona, per exemple, teniu el cas de la Núria Graham. Ha picat molta pedra durant molts anys i ha estat molts anys creient en un projecte i en una manera de fer que l’ha portat a ara està a tots els grans cartells. Cosa que també hauríem d’analitzar amb ella si aquests grans cartells són realment una cosa que algú et pot dir: «que bé et va» o si simplement estàs allà. I això és una gran cosa, la realitat és molt diferent. Fa molt poc vaig veure el documental de Wham, el grup de George Michael, i allà expliquen que el primer any tothom estava al·lucinant perquè ho havien petat arreu del món, però no havien fet ni un duro, perquè tot era promoció. Tot era invertir amb què la gent els conegués. I això és una cosa que es continua repetint. A mi la gent m’ha parat i m’ha dit: «ostres, veiem a Instagram que no pares!» I clar, no paro, però perquè soc autònom i s’han de fer moltes voltes per tal que tot funcioni. No ens podem creure que tot el que passa a les xarxes socials és la realitat. I sobretot, els hi diria que si els agrada aquest món, t’ha d’agradar per sempre. No es pot abandonar de seguida que no has trobat els rèdits que tu pensaves.

– Què podem esperar del Miqui Puig del futur?

– Aviat traurem un single i a l’octubre portarem a Madrid l’espectacle circular: «Make Miqui Puig Great Again»; un espectacle on la gent es posa al voltant i nosaltres toquem al mig tot el nostre repertori. Així mateix, començarem a compondre un nou disc que hauria de veure la llum durant el 2024, però per ara no té una data concreta de sortida.