Compositor, cantant, guitarrista i actor
L’Arnau Tordera I (Tona, 1986) és un artista polifacètic format al Conservatori de Vic, al Taller de Músics de Barcelona i a l’Escola Superior de Música de Catalunya. També és llicenciat en Filosofia per la UAB. Al llarg de la seva trajectòria professional ha compost òperes, musicals, s’ha tirat a la piscina amb projectes en solitari com El Joglar entre moltes altres coses. També ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació en programes de divulgació musical. Tot i això, és possible que molts el conegueu sobretot per ser el cantant, guitarrista i compositor del grup osonenc Obeses, que, per cert, acaben d’estrenar nou CD titulat: L’ai al cor i el pròxim 3 d’agost, a les 22 h, us esperen a tots a Can Grau –a les Masies de Roda– per gaudir-lo en directe.
— Un artista neix o es fa?
— És una pregunta interessant i complicada de respondre, perquè al final, quan a algun artista li pots projectar aquesta pregunta és per què ja ho ha esdevingut d’alguna manera. I en aquest procés d’esdevenir alguna cosa, segurament hi ha un aprenentatge, a vegades més conscient, a vegades no tant. Jo crec que probablement hi ha persones que de manera innata tenen una pulsió més creativa que d’altres. I d’aquestes que la tenen de manera innata, hi ha gent que la cultiva i arriba a fer coses. Però al mateix temps també hi ha altra gent que no i a base de treball, d’educació, de coneixement i d’experiència també pot arribar a expressar-se com a artista. En el meu cas sempre dic que jo crec que no soc algú amb unes habilitats innates gaire extraordinàries, però sempre he tingut una pulsió creativa en molts àmbits i en el cas de la música he procurat cultivar-lo i tirar-lo endavant.
— Entre altres projectes que lideres ets conegut per ser el cantant, guitarrista i compositor d’Obeses. Quan comença aquest projecte?
— Doncs mira, tot sorgeix arran de la dissolució del projecte que teníem anteriorment anomenat Segle XIII; una banda que en l’àmbit osonenc va tenir certa notorietat, però que va arribar un punt on no tenia força per continuar. Llavors en Maiol Montaner, l’Arnau Burdó i jo vam decidir posar fi al grup i crear Obeses, on es va sumar en Jaume Coll-Mariner com a baixista. A partir de llavors vam començar aquest camí amb unes directrius musicals molt clares, amb la voluntat de generar una música singular, especial i que portés experiències d’allò més satisfactòries al públic. I aquí estem, encara vius, després de tot aquest temps. L’any vinent farà 15 anys del primer concert, per tant, com que ens vam trobar abans del primer concert es pot afirmar que ja fa 15 anys que toquem junts.
“Com a artista, a grans trets tens dues opcions a l’hora d’expressar-te. Una és, en efecte, satisfer la demanda i l’altra és canviar la demanda a partir del que tu ofereixes.”
— Us vau llançar a fer un tipus de música difícil d’encasellar en un gènere concret i en català. Us va costar fer-vos un lloc en el panorama musical? Avui dia consideres que l’heu trobat o Obeses és ja un gènere en si mateix?
— D’això justament parlava l’altre dia amb un gran músic i amic; de la dificultat dels crítics a l’hora de situar una banda que és indefinible a un lloc concret. En general, es treballa molt amb les etiquetes i en aquest sentit és molt més fàcil, a vegades, d’organitzar i transmetre les idees. Però, com bé observaves, Obeses des de l’inici i fins avui ha estat un grup impossible de catalogar. I ho és en tots els sentits possibles. A la nostra última producció discogràfica s’hi poden sentir sintetitzadors contemporanis i al mateix temps una viola de roda. Per tant, és una diversitat musical i un eclecticisme sonor i fins i tot temàtic que, d’alguna manera, va al marge del que són els corrents contemporanis de fragmentació de totes les coses i d’estipulació i de tancament, els quals estem tan acostumats.
Avui en dia, com que tothom consumeix música a través de les plataformes, aquestes categoritzen totes les músiques. Obeses va al marge d’això des de l’inici i fins que s’acabi el projecte, que espero que sigui d’aquí a moltíssims anys. I, evidentment, això ha suposat dificultats, perquè hi ha tota una indústria muntada sota aquests paràmetres que et dic. Obeses és una banda que, d’alguna manera, el que pretén és justament fragmentar aquestes categories i fer-les volar pels aires, connectar mons musicals molt diversos i a vegades fins i tot antagònics. Diria, però, que això és justament el que més agrada a la gent que gaudeix de la nostra música. Per tant, seguirem per aquest camí, que probablement és més difícil que d’altres, però sens dubte és molt més estimulant.
— En algun moment us vau plantejar desviar-vos una miqueta i fer allò que la gent volia escoltar; coses una miqueta més «comercials» i no el que vosaltres volíeu fer?
— Com a artista, a grans trets tens dues opcions a l’hora d’expressar-te. Una és, en efecte, satisfer la demanda i l’altra és canviar la demanda a partir del que tu ofereixes. Per descomptat, la meva proposta en aquest sentit i la de la banda és oferir una cosa alternativa al que és majoritari. Al final, Obeses amb la seva resistència permanent durant tots aquests anys, ha estat demostrant que és possible, malgrat moltíssimes adversitats, mantenir-se ferm en aquesta proposta i no capitular en aquest sentit. I sort n’hi ha, d’altra banda, també ho he de dir. Òbviament, és un camí, com deia abans, molt més complicat, molt més tortuós, ple d’entrebancs… però al mateix temps, a la llarga, quan pots mirar enrere i veure el que has fet i també com has incidit en la societat, en la circumstància d’oferir-li obres que, si no les haguessis proposat tu, no tindria l’abast, doncs és una cosa que val la pena i un camí que crec que val la pena recórrer.
— Ara estàs en plena promoció del vostre sisè disc, «L’ai al cor». Per què aquest títol? Com és aquesta primera part?
—Han passat 6 anys des del nostre darrer disc d’estudi, «Fills de les estrelles» tot i que entremig hem publicat un disc en directe molt important juntament amb la Cobla Berga Jove i el Cor d’Obeses. I bé, com que feia tant de temps que no trèiem un disc d’estudi, havien començat a aparèixer rumors que ens van situar en una situació d’incertesa i d’inseguretat sobre la banda, el futur del projecte… i una mica d’aquí, i també del moment vital en el qual estem tots plegats, va sorgir aquesta voluntat de titular el disc com «L’ai al cor»; aquesta expressió catalana tan genuïna i tan atractiva que situa una onomatopeia en un element corpori com és el cor. És una metàfora molt bonica, però que al mateix temps ens transporta a un perill latent. El perill, en aquest sentit, també s’expressa al disc. Hi ha cançons de tota mena molt diferents les unes de les altres.
— La cançó d’Amor Artificial m’ha recordat molt a l’estil de la Casa Azul. No sé si influeix una miqueta el tipus de música que tu escoltes durant el procés de creació o és fruit de la casualitat?
— Bé, no, en aquest cas és fruit del que volia explicar. Com que la peça ens parla d’un previsible futur en relació amb els vincles humans, doncs vàrem utilitzar recursos «futuristes», per dir-ho així. Percussions de caixa de ritmes, un tipus de timbales amb una sonoritat molt característica que ja s’utilitzaven als anys 80, el vocoder… Tot són ingredients de què La Casa Azul n’ha fet bandera, però que en realitat provenen d’un període musical molt concret i que està bé que estiguin a la disposició dels compositors. En aquest cas no és una cita a la música d’en Guille Milkyway que, d’altra banda, considero extraordinària, com una cita a un tipus de música i d’imaginari tímbric que ens situa en aquest «retrofuturisme» de quan anem al passat a buscar una cosa que en aquell moment pretenia abocar a un futur i ho llegim des de la contemporaneïtat. Hi ha una circumstància temporal que sempre m’ha generat molta atracció i, per tant, era justament aquest viatge d’anada i tornada cap a certs recursos de la tecnologia musical contemporània amb el que volia jugar.
— Per ara hem pogut escoltar la primera part d’aquest sisè disc, anomenat Sístole, on em sembla que es plasmen moltes emocions. La segona part, Diàstole, seguirà la mateixa línia o serà més trencador?
— Serà força més trencador i més llarga. En total estem parlant de més d’una hora de música, per això també vam decidir dividir-lo en dos; per donar la possibilitat d’assaborir les cançons en calma. A més, és un disc llarg. Al principi de formar el grup ens vam posar com a norma que cada disc tingués una cançó més que l’anterior i aquest en té 14. A part, també serà molt diferent pel que fa a l’estil. Els fans d’Obeses que es vinculin al món del rock i el metall ho trobaran. També tindrà una peça que dura aproximadament 20 minuts, d’essència teatral, per dir-ho així, amb diversos personatges convidats representant a diversos personatges.
— El grup, com deies al principi, el formeu en Maiol, l’Arnau, en Jaume i tu, com definiries cada membre d’Obeses? Què porta a cadascú de vosaltres al grup?
— Som una banda molt interessant perquè cadascú de nosaltres és com un personatge totalment diferent. De fet, som com els protagonistes d’aquesta pel·lícula que han tret ara fa poc, «Inside out 2» on cada un dels personatges té una personalitat molt marcada. En Maiol, el bateria, igual que el seu instrument destaca per la seva fortalesa; la força, la tenacitat, la voluntat de no rendir-se permanentment… En Jaume és sempre el seny. En aquest sentit, és una persona que en molts casos toca molt més de peus a terra valorant-ho tot. També assumeix moltes tasques en la correcció de les lletres, perquè ell és doctor en Traducció, Gènere i Estudis Culturals, i, per tant, té un gran coneixement i també és un poeta de molta notorietat en les lletres catalanes. En Burdi, que és l’altre Arnau de la banda, diria que contraposa molt amb en Jaume perquè està més vinculat a la rauxa i a la bogeria, sobretot en escena. Llavors també és veritat que es va formar com a sonòleg a l’ESMUC i té una gran experiència en tota la qüestió de l’enregistrament, la producció de l’àudio i, per tant, dins de la banda és molt important perquè s’ocupa de tota la tasca vinculada a l’enregistrament dels discos. I jo, bé, soc tal com veus i com t’he intentat explicar a l’entrevista. La qüestió és que entre tots quatre ens compensem molt bé i som un bon equip.
