Escaladora
La Sílvia Vidal (Barcelona, 1970) és una escaladora i exploradora molt coneguda dintre del món de l’escalada per haver realitzat nombroses obertures de vies arreu del món, com ara a Pakistan, a l’Índia, la Patagonia i Alaska. La seva trajectòria professional va començar a mitjans dels anys noranta i és una persona que destaca per la seva capacitat d’afrontar desafiaments difícils en solitari sense l’ajuda d’equips de suport, ràdio o telèfon. La seva habilitat i determinació l’han convertit en un referent per a altres escaladors, inspirant-los a abraçar la bellesa de l’escalada d’aventura i la connexió amb la natura. L’any 2021 va ser guardonada amb el Piolet d’Or, guardó que no havia guanyat mai cap persona de l’estat espanyol i l’any 2022 va rebre la Medalla de Oro de la Real Orden del Mérito Deportivo del Consejo Superior de Deportes per la seva llarga trajectòria professional i perquè gràcies als seus mèrits se la pot considerar una de les millors esportistes de la seva especialitat en tot el món. Finalment, al mateix any va rebre el Premi Dona i Esport pels seus mèrits esportius i la seva trajectòria d’ascensions en solitari.
– Com arriba l’escalada a la teva vida?
– Estudiant INEF a la Universitat, va sorgir l’oportunitat de participar en un raid d’esports varis (“Raiverd”) i un dels esports era l’escalada. Venia de l’atletisme i l’escalada em va enganxar
– Quina modalitat d’escalada fas?
– En practico vàries, però pel que més se’m coneix és per les expedicions d’escalada en grans parets en solitari. En llocs remots, de forma autònoma i sense mitjans per comunicar-me (ni ràdio, ni telèfon, ni GPS…). En aquestes ascensions pots usar diferents tècniques i modalitats d’escalada; artificial, lliure, mixta, gel… segons el lloc i les condicions que hi trobis. Però durant les expedicions la que més practico és l’escalada artificial, que consisteix a anar col·locant tot un seguit de peces i material tècnic en els forats, esquerdes, fissures… que forma la roca i et vas penjant amb uns estreps de cada peça col·locada. La dificultat la dona la precarietat de les peces, el molt o poc que aguanten el teu pes. És una escalada lenta, tècnica i que requereix molts dies i molta fe. L’escalada en lliure (agafant-te a les rugositats de la roca), la practico més en el meu dia a dia d’anar a escalar.
– Perdona la ignorància de la pregunta… Un cop has obert una via, entenc que part del material que has fet servir, es queda allà perquè les següents persones puguin escalar la paret. Penso que és meravellós perquè altra gent pugui gaudir del que tu has gaudit. Així i tot, imagino que són materials cars i que deixes de manera altruista…
– Hi ha molts tipus de vies i maneres d’obrir-les. Pots trobar vies molt equipades (on el material per assegurar-se ja està posat) o vies molt desequipades (on cal portar molt de material per protegir-se). També hi ha termes mitjos. Com més desequipada està una via, en principi té un major compromís. Gaudir d’una via, no depèn del molt o poc equipada que estigui, sinó del que tu busquis pel que fa a sensacions.
– Com finances les teves expedicions (vols, menjar, material, calçat…)? Tens algun patrocinador?
– Les expedicions me les pago jo, íntegrament, gràcies a les conferències que dono arreu del món. El meu espònsor de sempre són “Calzados Boreal” (borealoutdoor. Calçat de muntanya i escalada), que sempre m’han fet costat passés el que passés. La resta de patrocinadors que he anat tenint m’han fet fora per no tenir xarxes socials. Recentment, tinc una nova col·laboració amb “Lyofood”, una marca de menjar liofilitzat (deshidratat) de Polònia. I col·laboracions esporàdiques amb FotoRuano de Mallorca, una botiga de fotografia. Aquestes tres empreses em donen suport i entenen, no només les meves expedicions, sinó la manera de funcionar.
“Allò que em fa por m’indica cap on he d’anar per experimentar alguna cosa diferent i sovint enriquidora”
– A banda d’escalar, com dius fas xerrades per empreses, instituts o festivals de muntanya. De què acostumes a parlar i com poden contactar amb tu?
– Cada xerrada té el seu públic. Hi ha molts punts en comú en tots tres tipus de xerrades, però el format i la manera de tractar els temes, difereix. Parlo de les aventures i expedicions, de com les visc, del dia a dia, de les aproximacions, de les vivències en l’entorn natural… Pel que fa a les d’empresa, incideixo més en la gestió de les pors, les incerteses, la presa de decisions quan no tens informació o tot s’ha girat, els reptes que semblen impossibles… A les d’institut, sobre el potencial que tots tenim per esdevenir allò que vulguem ser o si més no, intentar-ho. La intuïció, la força de voluntat… A la meva pàgina web trobaran el contacte: www.vidalsilvia.com (info@vidalsilvia.com)
– Sabem que la majoria de les parets que fas, les fas sola. Recordes la primera que vas fer sense companyia i les sensacions o sentiments que vas tenir?
– Més que la primera, una de les primeres, quan vaig anar per primer cop a escalar la paret de “El Capitan” a Yosemite National Park (USA). Tenia molt poca experiència i m’hi vaig posar sola i durant uns dies, penjada a la paret per escalar una via que es diu “Zodiac”. En tinc bons records. Continuo experimentant sensacions similars; incertesa, neguit, il·lusió… en cada nova expedició. El que ha canviat són els reptes, cada cop més grans o nous, que fan que tot es reactivi, perquè sempre hi ha moltes coses per descobrir quan vas a fer coses que encara no s’han fet o no hi ha informació.
– Ets coneguda per fer primeres ascensions mundials i pel que sé hi ha el costum de “batejar-les”. Ens en pots dir alguna que et marqués molt fer i per què la vas anomenar així?
– A cada nova via oberta li poses un nom i normalment li poses un nom que té a veure amb alguna vivència que has tingut durant l’ascensió. Et puc dir diversos noms que he anat posant i que cadascú l’interpreti: Sol solet, Entre boires, Mai blau, Life is lilac, Naufragi, Hakuna Matata, Un pas més, Sincronia Màgica, Veus del desert, Tramuntana, Sargantana, Ganyips…
– Hi ha alguna manera de què la gent pugui saber on són per fer-les?
– Estan totes publicades en revistes especialitzades.
– Diria que una de les coses que més sorprenen i que més t’han preguntat és que totes les teves ascensions han estat sense ràdio ni mòbil ni GPS i que ho fas sola. Per què creus que aquesta solitud i desconnexió escollides, com bé sempre assenyales, sorprèn tan avui dia?
– Cada cop tenim major necessitat d’estar contínuament “connectats”. El mòbil i les xarxes socials han canviat el comportament i funcionament socials. Podríem preguntar-nos si això ens connecta o desconnecta. Amb què ens connecta i de què ens desconnecta? Sorprèn la manera com vaig perquè la gent pensa que estic desprotegida pel fet de no portar un telèfon i jo penso que un telèfon és una eina que pot ajudar o no, però tot i que entenc que en moltes situacions segurament et podrà salvar la vida, escullo que la meva vida no depengui d’un estri. Decideixo anar incomunicada perquè vull viure aquestes experiències amb aquest compromís personal d’experimentar aquesta soledat triada.
– En una societat tan connectada, creus que estem massa desconnectats de la natura i de l’entorn que ens envolta?
– No podem oblidar que continuem tenint una part animal que cal cuidar i sanar. No deu ser sa allunyar-se de la nostra essència. La tecnologia pot ser una bona aliada, però també pot ser molt limitant a nivell d’autonomia i presa de decisions.
– Què t’aporta fer aquestes ascensions en solitari?
– Molta alegria, molt de patiment, molta il·lusió, molta por… Molts canvis. Per mi la vida té més sentit si estem involucrats en els canvis.
– Haver de treure’s un mateix les castanyes del foc imagino que pot fer molt respecte i molta por, però pel que t’he sentit dir ets de les que ho fa igual, tot i amb por. Com aconsegueixes que no et paralitzi?
– La por és un indicador. El pànic és un paralitzador. Allò que em fa por m’indica cap on he d’anar per experimentar alguna cosa diferent i sovint enriquidora. El pànic és una línia fina que un mateix creua i com a tal, també la pots descreuar.
