Skip to content Skip to sidebar Skip to footer

David Yudes

Solista al Royal Ballet de Londres

 

David Yudes (Barcelona, 1996) és un ballarí català, que treballa com a solista al Royal Ballet de Londres. Es va incorporar a aquesta companyia l’any 2014 gràcies al Premi de Lausanne. Abans d’això havia guanyat diverses competicions: el Grand Prix al Concurs Internacional de dansa d’Orel (Rússia 2006), el Grand Prix al Youth American Grand Prix (Italia 2009) i la Medalla de Bronze al Youth American Grand Prix (Nova York 2010). Actualment, és el president de l’Associació Internacional de Ballarins de Catalunya i aquest any entoma el repte de dirigir i ser professor a l’escola de dansa Marisa Yudes de Badalona.

Qui és en David Yudes?

– Crec que en David Yudes és tot allò que envolta la dansa perquè vaig començar de molt jove i realment la dansa és el que m’ha ajudat a treure la meva personalitat i a ser qui soc. La dansa m’ho ha donat tot. Últimament, és cert que estic intentant descobrir qui és en David Yudes més com a persona, sense la dansa.

Actualment, hi ha més nois a les escoles de dansa.  Què diries que ho ha desencadenat?

– Doncs crec que tot ve perquè a la nostra societat també hi ha hagut canvis en general i tot plegat ha fet que coses com la dansa també es normalitzin més entre els nois. I, de fet, també entre les noies, perquè la dansa sempre ha sigut popular entre la gent que és de dins del món de la dansa, però gairebé mai a fora. Per sort s’ha pogut sortir una mica d’aquest nínxol i normalitzar-se. Tot i això, continuen havent-hi problemes i la dansa aquí a Espanya i a Catalunya continua estant, jo diria, bastant endarrerida en comparació a altres països, però s’ha avançat.

Per què creus que la dansa aquí a Espanya no es valora tant respecte a altres països?

– És una pregunta… complicada, perquè jo crec que hi ha molts factors. Per una banda, és el que t’he explicat abans. Aquí la dansa no està tan evolucionada. Després hi ha un factor governamental. Tant des del Govern de Catalunya, com el d’Espanya, crec que no es posa en suficient valor la dansa. I mira que crec que és una disciplina que, si nosaltres, per exemple, tinguéssim una companyia estable aquí a Catalunya, podria aportar molt econòmicament. Molt més del que s’està fent ara que és, per exemple, convidar a diverses companyies de dansa a l’any i gastar-se uns diners molt importants per fer-ho. Això fa que a la llarga et gastis més diners que tenint la teva companyia a casa i utilitzar-la.

Per altra banda, el que també veiem molt aquí és que hi ha una cultura molt del “jo”. És a dir: jo tinc el meu projecte, jo vull fer el meu projecte, jo vull ser protagonista del meu projecte i ningú més pot fer el que jo faig. Això el que fa és que, al final, la gent no vulgui col·laborar entre ells i si una escola o una persona té un projecte, i sembla que li està anant bé, els altres, parlant molt en general, fan tot el possible perquè aquest projecte no els vagi tan bé. I repeteixo: parlo molt en general. Hi ha gent que no ho fa, per descomptat, però l’ambient és una mica tòxic en aquest sentit. Crec que ens falta obrir-nos una mica més amb els nostres veïns, ajudar-nos i col·laborar entre nosaltres.

Ballarí s’hi neix o es treballa per ser-ho?

– Jo et diria que en un 90% es treballa, i l’altra part és l’art que tu portes dins; el com expresses les coses i el que transmets a dalt d’un escenari… això és molt difícil de treballar. Però tota la resta, es treballa. Fins i tot coses com la motivació que es pot inculcar als alumnes d’ençà que són molt petits.

 

“Un dels meus somnis sempre ha estat intentar ajudar la dansa aquí a Catalunya i procurar fer coses perquè pugui evolucionar. ”

 

Tinc entès que un dels teus somnis abans d’entrar al Royal Ballet de Londres era formar part de la companyia American Ballet. Què et va fer decidir quedar-te a Londres?

– Amb 17 anys vaig guanyar el Prix de Lausanne, que és una de les tres competicions internacionals més conegudes i importants en el món de la dansa. I si bé jo fins aquell moment volia anar a l’American Ballet, després de guanyar el concurs també estava una mica interessat en el Royal Ballet i ells també es van interessar per mi. Això va fer que em quedés amb ells i amb 17 anys vaig firmar el meu primer contracte i fins avui.

Com recordes la primera gira amb ells?

– La primera gira… Recordo que el ballet que fèiem era el de Don Quixot, i va ser a Amèrica. Si no m’equivoco, vam fer-lo a Washington, Boston i Nova York i recordo que va anar bé, però també malament (riu). No em deixaven sortir a cap lloc a la nit perquè per la meva edat no podia entrar a les discoteques i clar, llavors em quedava tot el dia a l’hotel. Però molt bé, molt xulo, és una experiència magnífica i a partir d’allà n’hem anat fent més o menys cada any.

Quin és el personatge que més t’ha agradat interpretar?

– Jo et diria que Mercucio de Romeu i Julieta. M’agrada molt i va ser una experiència molt bonica perquè el seu rol et fa passar per molts moments emocionals. Des d’estar molt content a sentir-se per sobre de tot, després estar trist, morir en el segon acte i llavors actuar de mort. Són molts moments emocionals que fan que valgui molt la pena.

Imagino que com els actors t’has de treballar molt bé el personatge per poder passar per tantes emocions a la vegada.

– Si, el que passa és que a la dansa, el que és la tècnica de la dansa, la fem des de molt petits. Ens hem format per això i la part bona és que són coreografies tan ben fetes que moltes vegades només amb els passos ja s’aconsegueix transmetre molt del que el coreògraf volia dir a la història. Al final sempre has d’intentar aportar la teva personalitat pròpia a dins del ballet que fas, però sense sobreactuar o sense pensar que estàs actuant, perquè al final si no te’n vas a un altre extrem.

 Clar, perquè les expressions de la cara també són importants a part dels moviments del cos.

– Sí, i tant. Però és el que et dic, els passos estan tan ben fets i la coreografia està tan ben dissenyada que tu ja ho notes. Òbviament et coneixes el ballet i saps si has d’estar trist o si has d’estar content, però els passos també et donen aquesta expressió a la cara o aquesta expressió al cos que fa que se’t vegi d’una manera o d’una altra. I en els actors no, ells sí que ho han de fer tots. Han d’aprendre’s el paper i donar-los vida.

En estar en una de les millors companyies de dansa del món, pots deixar de ser ballarí a la teva vida personal o ho has de ser en tot el que fas?

– És veritat que no pots deixar de ser ballarí, però jo ho intento. Al final pensa que nosaltres, per exemple, comencem a les 10 del matí a treballar i pleguem a les 18:30 h. Allà a Londres ja està tot fosc a aquella hora i llavors la majoria dels dies l’únic que fas és arribar a casa, sopar i anar a dormir. Aleshores tot el que acabem fent és ballar perquè són molts assajos, molts espectacles i tot és molt intens; però encara que per a molta gent la dansa és un estil de vida, jo no hi estic d’acord. Per a mi no ho és. Quan estic a fora de l’estudi m’agrada sentir-me una persona normal a qui li agraden i fa altres coses.

Quin ballet esteu preparant per a aquesta temporada?

– Ui, a veure… Això t’ho he d’explicar bé. Ara mateix la companyia està preparant el ballet de Don Quixot. És el primer que faran, però per temes personals i raons professionals estaré durant un any a Barcelona. Tinc ganes d’experimentar una altra cosa, sempre dins el món de la dansa. Tot i això, mantinc el meu contracte allà per poder tornar.

Quin projecte vens a fer?

– Un dels meus somnis sempre ha estat intentar ajudar la dansa aquí a Catalunya i procurar fer coses perquè pugui evolucionar. I això és el que estaré intentant fer aquest any. Dirigiré l’escola de dansa Marisa Yudes a Badalona i a part d’això aniré fent cosetes que compartiré a les xarxes per veure com em sento i com va.

Si no m’equivoco, també presideixes l’associació de ballarins de Catalunya. Quina feina feu?

– És una associació que vam crear ara farà un any o dos diversos ballarins que érem d’aquí a Catalunya, però que estàvem vivint o ballant fora. És un projecte que vam emprendre pensant més en el futur, quan nosaltres puguem tornar i puguem aportar una mica de tot el que sabem al món de la dansa catalana. Ara mateix anem fent coses de manera esporàdica com ara algun curset d’estiu o d’hivern on convidem professors o gent que està treballant a fora. Així mateix, cada any organitzem la Gala de Ballarins Catalans al Món; una gala que se celebra a Sant Cugat i que porta a sis parelles diferents de ballarins catalans, que estan ballant a fora o inclús aquí, perquè la gent vegi el talent que tenim a casa i potenciar la dansa. Són ballarins de dansa clàssica i contemporània, però per exemple aquest any també es farà dansa espanyola. La gala es celebrarà el 19 de novembre al Teatre Auditori de Sant Cugat.

Per acabar, si algú se t’acosta pel carrer i et diu: David, vull ser ballarí o ballarina professional com tu. Què li diries?

– El més important que ha de saber és que la dansa és una carrera molt sacrificada. Ser ballarí és una professió que, per ara, aquí no compta amb les oportunitats laborals que hi ha fora i la major part de les vegades, si es vol viure de ballar, s’ha de marxar a fora. Li diria que són moltes hores de treball i que no hi ha trucs de cap mena: el secret és treballar, treballar i treballar, per la qual cosa t’ha d’agradar molt.