Músic, humanista i escriptor
Ramon Gener (Barcelona, 1967) és llicenciat en Humanitats i Ciències Empresarials. Va iniciar la seva formació amb piano a sis anys al Conservatori del Liceu i amb divuit va estudiar cant amb la soprano Victòria dels Àngels. A la televisió l’heu pogut veure a TV3 amb el programa: Òpera en texans i després amb This is Opera, This is Art, 200, una noche en Prado i Això no és una cançó. A la ràdio col·labora amb No es un dia cualquiera de RNE i al Versió RAC1. Ha publicat diversos llibres, l’últim Història d’un piano. 31887, premi Ramon Llull de les lletres catalanes 2024.
— D’on prové la teva història d’amor amb la música?
— Tothom té una història d’amor amb la música. Hi ha qui la té d’una manera més apassionada i d’altres menys, però tenir una història d’amor amb la música és indefugible; és impossible no tenir-la. La meva prové d’un lloc que desconec perquè sempre ha estat allà, no sabria molt bé dir quan va començar. El que sí que sé és que alguna vegada vaig intentar deixar la música, però sempre m’ha vingut a buscar una altra vegada. Em recordo tocant el piano des que tinc ús de raó, no sabria dir quan ni com va començar.
— Dius que alguna vegada has volgut deixar la música, però sense èxit. Quan ho vas intentar?
— La primera va ser de molt petit, estudiant al conservatori del Liceu. A 18 anys, gràcies a Victoria de los Ángeles vaig tornar a la música, però amb el temps vaig deixar de cantar com a baríton professional i molt de temps després, vaig tornar a intentar allunyar-me de la música perquè sentia que no cantava com a mi em semblava que havia de cantar. Però com et dic, ella sempre m’ha vingut a buscar una altra vegada.
— Ara que parlaves de Victoria de los Ángeles, com us vau conèixer?
— La vaig conèixer amb 18 anys per un amic en comú. En aquella època em dedicava a altres coses, però ell em va escoltar cantar, em va dir que tenia bona veu i que hauria d’anar a què ella m’escoltés. Va insistir molt així que hi vaig anar i amb ella tot va fer clic.
— Què va significar per a tu que fos la teva professora de cant i què vas aprendre d’ella?
— Ella em va fer entendre que aquest havia de ser el meu món. D’ella vaig aprendre moltes coses, de música i coses que un diria que no ho són, però ho són. Ella em va ensenyar que tot girava al voltant de la música, qualsevol cosa. No només les coses que la gent considera que són música. Un llibre i un poema també són música, una conversa interessant, un fragment o una idea filosòfica…
“Els Beatles o Queen són música clàssica i ho són al mateix nivell que Vivaldi. Per què? Perquè tots dos han esdevingut clàssics. És important interioritzar que la música clàssica existeix a tots els moments de la història de la música.”
— Acabes de publicar el teu quart llibre: Història d’un piano, 31.887, que ha estat guardonat amb el Premi Ramon Llull 2024 de les Lletres catalanes i ha tingut una gran acollida aquest Sant Jordi. Què s’hi trobarà el lector?
—El lector s’hi trobarà la història d’un instrument de l’any 1915 que volta per tota Europa. Un instrument a qui la vida li comença a Alemanya, i que passa per França, Anglaterra, Polònia i finalment Barcelona. És una novel·la en què el piano és el protagonista, on s’explica la seva història, però també la de tots els que vivim o hem viscut durant més de cent anys al seu voltant. És una novel·la que explica la història de tot un segle vint convuls, de moltes guerres i molts desastres. Crec que sobretot és un llibre on el piano té la voluntat d’explicar que ell és de tothom. Quan vaig acabar la novel·la em vaig adonar que el piano no és meu, que sí, el tinc a casa, però que l’únic que faig és guardar-lo perquè ara em toca a mi tenir-lo, però el piano és de tothom i és una sensació que t’envaeix quan acabes de llegir el llibre.
— Què et porta a convertir el teu piano i tota la seva història en un llibre?
— Decideixo fer la novel·la perquè en el piano hi ha un secret. El llibre explica com el piano arriba a mi amb un personatge fascinant, un home a qui converteixo en algú màgic, tot i que ell ja tenia aquesta màgia especial. Quan compro el piano no està en el seu millor estat. Està gastat, desfet, té algunes coses que estan malament… però al cap d’un temps, quan el restaurem, descobrim un parell de coses. La primera és el seu número de sèrie, el 31.887. Aquest és un detall molt important perquè el número t’explica quin és l’origen del piano, quan i on es va fer… La segona cosa que descobrim és aquest secret que empeny a fer el llibre; la història que dona peu a intentar reconstruir els 100 anys d’història del piano. Tota la recerca que vaig fer no està transcrita en el llibre i evidentment no pots reconstruir cada any d’un instrument, però vaig escriure el llibre a partir de les dades que sí que tenia i amb ficció per emplenar els forats que quedaven.
— La majoria d’escriptors diuen que el seu llibre és per a tothom. Tu a qui recomanes llegir-lo?
— A qualsevol! Em trobo amb gent gran que el llegeix i li encanta, músics i persones que no ho són, gent de la meva edat, de la teva i inclús més joves. Homes i dones, tothom. Tots em diuen que s’han emocionat amb el llibre, que ploren molt, sobretot amb el final -tot i que és un llibre que té molts moments que et fan plorar-, però és un plorar bonic, de tendresa. El piano té la virtut d’obrir-se pas fins a trobar el seu camí i la resta de personatges també tenen aquesta dimensió, gairebé com irreal. Les coses que succeeixen són gairebé irreals i aleshores es produeix com una espècie de màgia en molts moments.
— També et volia preguntar per la teva faceta de pianista, què ha de tenir una persona per ser un bon pianista?
— Doncs (riu) moltes més virtuts de les que tinc! Jo toco el piano des de sempre, però soc un mal pianista. Soc algú que està allà picant molta pedra, que ha estudiat tot el que un pot estudiar per intentar saber tot el que pot saber, però després hi ha una altra cosa: el talent. El talent per destacar com a intèrpret, ja que una cosa és la música i una altra ser intèrpret de música. En el meu cas soc un intèrpret comú, algú que toca, però mai enlluernaré a ningú tocant el piano a un auditori, perquè està més enllà de les meves possibilitats. Per aconseguir-ho necessites un talent extra, una cosa que quan neixes la tens o no la tens.
— La música ha millorat amb el temps o ha empitjorat?
— Bé, aquesta és una idea que tothom té des de temps immemorials. A tothom li sembla que la música del present sempre és pitjor que la del passat. Sempre. Sempre hi ha moments en què els músics d’abans escriuen un assaig dient «anem cap al desastre!» Fins i tot hi ha un personatge d’una òpera, El barber de Sevilla, que expressa precisament aquesta idea quan diu «Ai miei tempi la musica era tutta un’altra cosa.» És a dir: Al meu temps la música era tot una altra cosa. Per tant, aquest discurs existeix des que l’home és home, i no només amb la música, amb tot. Tots ens fem grans i pensem que el que fan els més joves que nosaltres no té cap sentit. Però és una cosa que, en cas de ser certa, ja hauríem d’estar a l’abisme i em sembla que no és el cas.
Cal relativitzar molt aquest discurs. Sí que és cert que la música és, des d’un punt de vista tècnic, més simple ara que mai. Però això és segons la teoria musical i no vol dir que sigui pitjor. La música no es pot jutjar només des d’aquesta perspectiva. No es pot dir que amb dos acords de Bach hi ha més música que amb tot el que s’ha produït musicalment l’any 2024. La música evoluciona com totes les coses: l’art, l’escriptura, la gent… I la gent va cap a un camí i l’art i la música, entre totes les formes de fer art, evolucionen cap a la mateixa direcció.
— És possible que per a moltes persones la música clàssica els sembli una cosa d’una altra època, que els costi escoltar-la. Què hem de fer per deixar d’estigmatitzar-la i poder gaudir-la?
— Bé, aquesta és una pregunta que fa tothom, i per la qual no existeix una resposta concreta. Partim de la premissa que el nom de «música clàssica» no defineix res. Per exemple, a Beethoven se’l considera música clàssica, però no ho és, Beethoven és un músic romàntic. De la mateixa manera passa amb Debussy, que és un músic impressionista, amb Richard Strauss, que és expressionista, Mozart que és un músic classicista, del classicisme, etc. Però, aleshores, pots pensar, què vol dir música clàssica? Clàssic és totes aquelles coses que queden. Les coses que traspassen el seu temps i que tenen transcendència.
En aquest sentit, que és el sentit que a mi m’agrada donar-li a la paraula perquè és el seu sentit i el seu significat, Els Beatles o Queen són música clàssica i ho són al mateix nivell que Vivaldi. Per què? Perquè tots dos han esdevingut clàssics. És important interioritzar que la música clàssica existeix a tots els moments de la història de la música, d’ara i fa 100, 200, 300 i 400 anys. Aleshores, cal entendre que s’ha de parlar de la música clàssica amb naturalitat, sense por, sense dir: «ui! ara hem d’explicar Vivaldi. Com ho farem?» Doncs de la mateixa manera que expliques una cançó dels Beatles, amb la mateixa naturalitat. Aleshores, tots aquests prejudicis que existeixen és perquè el marc mental amb què s’afronta aquesta discussió està malament d’entrada. És a dir, pensar en: «no ho entendré perquè serà molt complicat, perquè és una cosa que té 300 anys…» Doncs es fals. Ho podràs entendre i t’agradarà exactament igual que amb els Beatles. Fora prejudicis i més naturalitat!
