Humorista, guionista i comunicador
Òscar Dalmau i Alcaine (Barcelona, 1974) és un dels grans comunicadors del país. Llicenciat en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, va iniciar-se en el món de la comunicació a Ona Popular Sants. Després va començar a treballar a Catalunya Ràdio al programa Problemes domèstics i a El Terrat com a guionista de Polònia i Crackòvia. A TV3 va presentar El gran dictat i va posar la veu en off a Caçadors de bolets. Juntament amb Òscar Andreu van presentar i codirigir Jokebox i La nit dels Òscars. A 8tv, els Òscars van presentar durant dues temporades de La competència en color. Actualment, Dalmau codirigeix la quinzena temporada de La competència, programa líder en la seva franja horària. Així mateix, des de fa uns mesos presenta Els contes de la Pinya, un nou format digital al SX3 per explicar contes tradicionals catalans als infants per anar a dormir. A banda de la seva faceta de comunicació davant d’un micròfon i d’una càmera, també és autor de diversos llibres: Barcelona Retro, La Bel i el Biel. Què dimonis és això?, Abcdari per a adults i Manual d’adoctrinament de l’escola catalana.
—Locutor, guionista, presentador de ràdio i televisió… Des de petit, sempre t’havies volgut dedicar al món de la comunicació o volies treballar d’alguna altra cosa?
—El cuc de la comunicació em va entrar mentre estudiava batxillerat a l’institut. Amb uns companys de classe vam fer unes pràctiques a l’emissora del barri, Ona Popular de Sants, i vaig descobrir que això de posar-me davant d’un micròfon m’agradava molt.
—Un ocellet m’ha dit que t’has ficat al llit amb Pilarín Bayés… Cert o fals?
—Totalment cert. Per xerrar només, eh? Va ser per promocionar un llibre que vam fer plegats, el 1r llibre per a adults de la Pilarín, que ja tocava. El vam titular «Abecedari per a adults» i parodiàvem aquests llibres on els infants aprenen les lletres a partir de conceptes molt bàsics representats amb dibuixos. Però en el nostre llibre, la C no era de CIRERA sinó de COCAÏNA. I el dibuix de la Pilarín era un pèl més explícit que de costum.
—I parlant de llibres… el teu darrer llibre és «Manual d’adoctrinament de l’escola catalana». Què t’empeny a escriure’l?
—M’hi va empènyer aquesta brama perenne que l’escola catalana adoctrina i persegueix els alumnes que parlen castellà fins al punt que aquí els castiguem sense poder anar al lavabo a fer pipí i els obliguem a venir a classe sondats de casa.
—Tot i tenir l’estètica d’un llibre infantil, gràcies a les il·lustracions de Pere Prats, autor de la col·lecció de llibres per ensenyar a llegir «A poc a poc», què s’hi troba en el llibre i qui va veritablement dirigit el manual?
—El llibre és un joc. Torno a fer servir el llenguatge i l’estètica dels llibres infantils en aquest cas, utilitzant els dibuixos del gran Pere Prats, però en realitat és un altre llibre d’humor per a adults.
—El Gran Dictat ha estat un d’aquells programes que ha marcat a tota una generació, inclús ara es continuen emetent capítols antics, si no vaig errada. Com et proposen fer el programa? Esperaves que tingués aquesta repercussió i que envellís tan bé?
—La proposta de presentar-me al càsting me la fa en Xavier Bosch, periodista, guionista i creador del format. Si t’he de ser sincer, no m’esperava que un concurs sobre llengua catalana fos acceptat tan bé i es mantingués durant tantes temporades en antena. De fet no vas errada, encara es reemet capítols als vespres al canal 33!
“M’interessen especialment els anys 60 del segle passat. Tot i la repressió franquista, pel nostre país va ser una dècada prodigiosa pel que fa a l’esclat de la Nova Cançó, o la literatura catalana amb la creació d’Edicions 62 i iniciatives com la Gran Enciclopèdia Catalana.”
—Tinc entès que t’agrada molt tot el que té relació amb els anys 50, 60 i 70; tant a nivell de moda com a nivell d’arquitectura, disseny gràfic, mobiliari… Què és el que t’atrau tant d’aquestes èpoques?
—M’interessen especialment els anys 60 del segle passat. Tot i la repressió franquista, pel nostre país va ser una dècada prodigiosa pel que fa a l’esclat de la Nova Cançó, o la literatura catalana amb la creació d’Edicions 62 i iniciatives com la Gran Enciclopèdia Catalana. En aquells anys la modernitat arriba a tota mena d’àmbits que a mi m’interessen molt com l’arquitectura, la pedagogia, el disseny gràfic, l’industrial i el tèxtil…
—La competència: un programa que s’emet a RAC1, de 12 a 13 h des de 2009. 15 anys fent humor de l’actualitat del dia amb l’Òscar Andreu. Entenc que hi deu haver una part d’improvisació i una de guió. Sempre us és igual de «fàcil» trobar l’humor en l’actualitat?
—Aquesta és la 15a temporada, sí. La clau per a sobreviure tants anys és l’actualitat, que cada dia canvia. Com diem sempre en començar el programa, La Competència és un programa d’humor basat en fets reals. I basat també en un guió ferm i treballat a consciència. Evidentment, hi ha parts d’improvisació, però no representen més del 20% del programa.
—Quin és el teu personatge preferit de La Competència?
—Dels que faig jo em quedaria amb l’Angelines. Dels que fa l’altre Òscar (l’Andreu) em quedo amb el Mohamed Jordi.
—Què és el més apassionant i gratificant de fer La Competència?
—Donc el que més m’apassiona és veure com, des de la primera setmana que vam fer el programa, cada dia segueix venint una vintena de persones a veure el programa en directe i a passar-s’ho bé amb nosaltres.
—Actualment, també et veiem molt ben acompanyat a la televisió amb la Pinya, fent el programa «Els contes de la Pinya». De qui és la idea de fer aquest programa i d’incorporar-hi a la teva gosseta?
—És una idea que m’arriba de la Laia Servera, la directora de l’SX3. En una de les reunions telemàtiques en què preparàvem el programa, la gosseta volia pujar a la meva falda, la vaig pujar, tothom la va veure i vam decidir que fos la meva partenaire. La veritat és que no hi ha cap trampa al programa. Al final de cada conte, la Pinya s’adorm. És admirable la capacitat que tenen els gossos per clapar. S’hi passarien la vida.
—Què fa riure a l’Òscar Dalmau?
—La meva gossa quan té gana i comença a desplegar totes les seves arts circenses per tal que jo li deixi caure un tros del meu sopar a la seva boca.
